A manca d’una premsa del cor pròpia, cosa que reivindico ja fa anys en pro de la normalització lingüística i cultural, la premsa generalista es fa ressò dels tràmits iniciats per el bisbe emèrit de Solsona per casar-se per la via civil. Sobta que, qui fins fa encara no dos mesos era ministre de l’Església Catòlica, opti per esquivar el setè sagrament i prefereixi el camí estrictament administratiu. Que no se’m malinterpreti: no pretenc pas jutjar-lo, ni criticar-lo. Només faltaria, que cadascú faci el que cregui convenient si no fa mal a ningú. Simplement denota que, més enllà de la seva casuística personal –la d’haver-se enamorat mentre formava part del clergat-, hi ha també una crisi de fe o, potser, un desengany sincer amb l’organització que fins ara l’acollia. També és possible que la història continuï més enllà del que s’ha explicat fins ara, perquè el procés de secularització té els seus terminis i, per poder-se casar per l’Església, un sacerdot catòlic necessita deixar de ser-ho.
Sigui com sigui, aquesta anècdota és útil per il·lustrar una actitud prou sovintejada en la condició humana, especialment quan es tracta de l’esfera política. Una observació perspicaç de partits i governs ens revelarà com n’és de freqüent que la més febril crítica d’avui provingui dels bisbes d’ahir. Fixem-nos alguns expresidents espanyols, com és el cas de José María Aznar i Felipe González: solen destil·lar agror, especialment contra els seus antics correligionaris. Declaracions fora de to busquen fer pressió o posar en un compromís els seus successors, que són uns inútils que mai no ho fan prou bé i que cal que siguin corregits. A Catalunya en tenim casos similars. Antics líders de partit que no perden ocasió d’apedregar la seva anterior casa en cada article i en cada tertúlia, exdiputats que fan tres quarts del mateix i corrents crítics formats gairebé exclusivament pels que havien estat remunerats en períodes pretèrits i algun dia van deixar de ser-ho. Fins i tot s’han format candidatures per no haver pogut entrar directament a l’església preferida directament ordenat bisbe, amb la mitra, el bàcul i tota la parafernàlia. És clar que en alguns casos d’aquests que enumerem hi pot haver una legítima evolució ideològica, tal com en el cas del bisbe Novell hi pot haver un vertader desencís, però moltes vegades el ressentiment i l’afany de protagonisme es veuen d’una hora lluny.
L’endemà que es publiqués la gestió de Xavier Novell sortia publicat un article del president Puigdemont expressant el seu posicionament respecte la taula de diàleg entre els governs català i espanyol, sobretot pel que fa a una eventual negociació d’indults destinats als exiliats. Sense entrar a valorar el seu punt de vista, crida l’atenció que a l’últim paràgraf es refereix a “l’anomenada taula de diàleg acordada per ERC i el govern espanyol”. Tenint en compte que ell mateix havia demanat ser present a aquestes reunions i que a les primeres trobades hi va participar el president Torra, no sé en quina part del camí això va deixar de ser una iniciativa del govern per passar a ser una dèria d’ERC. És clar que, antigament, qualsevol cosa que es fes des de la presidència de la Generalitat no podia ni havia de ser posada en dubte com a mesura governamental amb tots els atributs i tota la dignitat. Quan són altres els que s’asseuen a la càtedra és quan cal degradar-ho a vil política partidista: ja se sap que alguns han nascut per ser bisbes i mentre que els altres no haurien d’haver passat d’escolanet.
