Tot el setembre que veiem el cant als principis, que llegim i veiem anuncis i notícies de gent que diu adeu a la disbauxa d’un estiu ballant aquí i allà, gent que s’atura i abaixa la marxa per tornar a una línia de sortida que tornen a dibuixar amb il·lusió o amb la mandra d’haver de començar a córrer de nou.
Setembre és l’u de gener amb uns propòsits menys falsos, perquè ara no venim de la bogeria de Nadal sinó que hem descansat i duem les piles plenes fins dalt per enfrontar-nos al que vingui. O amb menys propòsits perquè som conscients que tornar a posar el cotxe en marxa costarà una mica.
Fa mal, de vegades, reagafar aquest moviment, tornar a passar per l’adreçador un cop t’has desmarxat i t’has desentès de tota norma, de la vida que cap a l’agenda. Hi ha qui encara aquest tornar amb les cames plenes de ganes i l’autoconvenciment que aquest any sí, i hi ha qui agafa l’asfalt al ralentí i es passaria la vida sucant els peus allà on el mar llepa la platja.
Però què passa quan no tenim on tornar? On tornem els que al juny ja teníem el puzle desfet i miràvem amb mitja rialla un sol que havia de ser solució i ens ha escopit sobre totes les promeses? A principis de juny ja vaig escriure que la calor em demanava un a poc a poc i no he pogut escriure res més perquè em van marxar les lletres. Perquè el pensament va a mil per hora però el cos no sap reaccionar. I ara que representa que hem de començar a tirar, a fer, a ser, què passa quan no podem?
On es torna a començar si la línia de sortida s’ha esborrat, si la rutina ha caigut pel barranc, si més que una persona semblem estovalles arrugades sortint de l’assecadora amb taquetes que no marxen? Què faig, què fem, si en comptes de descansar hem sobreviscut perquè el rellotge passa encara que no ho vulguis, si tenim els ulls enfonsats i foscos perquè la pena pesa, si no hi ha ruta per tornar, ni per carretera ni per autopista ni per camí de carro?
Setembre és un mareig que es nota al cap i es nota als peus, i es nota a la panxa i et penses que són les cerveses però no, és setembre. Setembre és patir des del caos mentre veus amb pànic que les peces de Lego tornen a endreçar-se en files índies i formes exactes.
Setembre vol forces i un cap clar. Vol piles, i piles, i piles, i un compte enrere amb nervis a la panxa però dels bonics, dels que no et fan clavar les ungles enlloc. Setembre vol piles, i piles, i piles, i no sé si se m’han acabat o em fa mal contacte. De moment, agafarem llibreta nova, boli nou —com tots, com sempre—, tornarem a les lletres, i demanarem que hi facin més bé que mal. Com sempre. Qui sap si la tinta dibuixarà el camí.
