La distància, diuen, dóna perspectiva, però no ho compartisc; el que més amplifica el radi de visió és el temps. Els 400 kilòmetres que em separen de València no són prou per allunyar-me de les meues arrels, al contrari, actuen com un revulsiu que reafirma els meus orígens; tanmateix, el pas del temps és, en essència, el marcador de l’enyorança i un objectiu diàfan que situa en el mapa de la geografia vital els paràmetres que donen llum on abans hi havia clarobscurs esbiaixant l’angle del camp visual i, per tant, la capacitat d’anàlisi que, en efecte, era més limitada. I és ben curiós però el detonant d’aquest pensament foren unes llaunes –les que il·lustren aquest text- i que prometen, ni més ni menys, paella, arròs a banda o fideuà.
Em vaig quedar atònita contemplant eixe despropòsit alhora que el meu sistema immunitari transformava la sang en orxata per evitar el col·lapse provocat al pensar que en obrir el pot apareixeria, fins i tot, algun geni escapat d’una làmpada lluitant, entre la bajoqueta i el garrofó, per fugir del parany.
Poc podia imaginar que en marxar d’allà anava a topar-me amb dos navelines pelades i embotides en un delicat tupper transparent a preu de criatura mentre a les meues espatlles un dependent vestit de llaurador amb barret inclòs atenia els clients del comerç per, fallidament, intensificar el valor de les verdures. Tot això ocorre en la setmana que Artur Mas a cop de titular sentencia que “la cuina catalana és el Silicon Valley de la cuina mundial” elevant els fogons a l’altar tecnològic del segle XXI. Què hauria dit el President si s’hagués trobat l’escudella, el fricandó o la calçotada en llauna?.
Tempus fugit. Ha passat mig any des que em vaig empadronar en Madrid on vaig haver d’escoltar, de ‘viva voce’ a un funcionari, dir: “Su pueblo no existe”. I, per què?, vos preguntareu. Molt senzill perquè el nom està escrit només en castellà i el sistema, naturalment, no el localitzava. “¿Es una pedanía?” ,“¿Dígame el código postal?” ,“¿Repítame el nombre?” ,“¿Cómo dice que se llama su pueblo?”, “¿Tiene ayuntamiento?” . Semblava un interrogatori al que jo anava contestant al ritme atropellat i incisiu en el que ell m’interpel·lava. Al remat el senyor emprenyat al descobrir que estava escrit en valencià em va tornar la fulla padronal amb el nom del meu poble tapat en tipex blanc. En aquell instant vaig percebre com esborraven el lloc que m’havia vist nàixer, on m’he criat i on he viscut. Vaig marxar amb tristor lamentant-me per la ignorància d’aquell home que nega tot allò que no hi és al seu ordinador i adonant-me com un ximple tràmit és brutalment esclaridor.
La desfeta de València des d’aquí pren un altre caire i s’observa amb pesar com el cap i casal s’allunya a marxes forçades de les ciutats de factura europea. El col·lectiu de tarambanes locals no deixa de sorprendre amb noves fites cada cop més surrealistes i el que més emprenya és haver de suportar les seues intervencions sobtades apareixent per art de màgia en l’escena pública. Un cop més plou sobre terreny mullat però tinc la percepció que alguna cosa comença a moure’s per les terres del sud i ha arribat el moment de dir prou a tota aquesta gent que no ens vol. A la fi i al cap són com la paella en llauna un succedani que ni tan sols ens deixa un bon record.
