Negre sobre blanc. Lletres que ballen al ritme d’un verb desafinat. Pensaments que fugen. Paraules ofegades. Tinta que embruta el paper ara arrugat per la meva mà.
POR.
I si no recordo com es fa això d’escriure?
Somric.
Això és impossible. Puja i pedala i veuràs que no caus.
I m’hi enfilo. Oitant! I escuro la gola i afino unes notes i m’hi llenço sense gaire escalfament. I rodolo carrer avall i aixeco el cul del seient i m’esforço quan ve el pendent.
I es produeix el miracle: la pàgina s’omple amb més o menys encert.
Torno a ser jo.
Vens?
On?
Al meu infern. Hi tinc una parcel·la amb un tros de mar i un pam de cel on m’oxigeno quan em convé.
