A carreteres i camins de gran atracció turística acostuma a haver-hi, de tant en tant, uns miradors des d’on els viatgers puguin mirar amb calma algun més o menys grandiós panorama. En el camí que hem emprès els catalans cap a la plena recuperació de la sobirania sobre el nostre país, m’ha semblat arribar avui, a finals de febrer del 2013, a un d’aquests miradors. És un parer molt personal que ningú té cap obligació de compartir, i que fonamento en dues informacions que han coincidit en una casual aparició simultània als nostres medis: el primer baròmetre d’opinió del CEO pel 2013 i l’entrevista que ha fet El Mundo a l’Oriol Junqueras. Crec que són elements que mirats amb atenció, i deixant de banda per un moment els temes d’actualitat més cridaners (ofec econòmic, atur, corrupció, etc.), formen un panorama més vast, més assoleiat i molt més favorable del que els sobiranistes catalans podíem esperar encara no fa mig any.
Ja sabem que una enquesta només és la instantània d’un moment determinat. Però si ens mirem l’estudi que n’ha fet el professor Jordi Regincós a l’Ara.Cat, comparant les enquestes des del juny del 2011 fins a l’actual, la fiabilitat de les dades guanya en solidesa. I val la pena, una vegada més, de comparar les actuals amb els criteris internacionals que es van fixar a rel de la independència de Kossova. El reconeixement d’una independència exigeix segons aquests criteris un referéndum amb una participació com a mínim d’un 50 % del cens electoral, i un vot afirmatiu com a mínim d’un 55% dels vots emesos. En el cas català, és absolutament segur que votaria com a mínim un 60 % del cens. I segons les dades de l’enquesta, i depenent de com es comptin els vots nuls i en blanc, s’arribaria d‘un 67 a un 73 de vots afirmatius. Semblen faves comptades, però cal no adormir-se. Poden passar moltes coses fins al moment de la veritat. Tot i això, és un primer element del panorama que justifica la parada al mirador.
Pel que fa a l’entrevista d’en Junqueras al Mundo la importància que li donc no es basa en moltes de les seves declaracions que hauran fet agafar molts mals de ventre als cercles polítics madrilenys. Per mi, el punt cabdal és, cas que tot altre camí per a una consulta popular acabés barrat, la seva disposició per convocar noves eleccions amb una llista electoral conjunta amb CiU i amb un únic punt de programa: la declaració de la independència. Aquest és un tipus molt clar de decisió democràtica que cap poder estatal no pot impedir i que deixaria ben clar davant del món la voluntat de la majoria dels catalans. És una proposta de gran intel·ligència, una proposta d’estadista que salta pel damunt de les picabaralletes del dia a dia polític i deixa les diferències de polítiques socials pel dia després de ser independents. I donada la bona entesa que hi ha entre en Mas i en Junqueras no m’estranyaria gens que fos una possibilitat acordada entre ells. Aquesta proposta té bastants més avantatges dels que ja es veuen a primer cop d’ull. Per exemple, la llista independentista única podria ser ampliada a altres partits que volguessin unir-s’hi, de manera que a les eleccions, els electors tinguessin clar que només tenien dos opcions a elegir: la llista de partits pro-independéncia, o la resta que no la volgués pels motius que fossin. Seria un referéndum clar sense dur-ne el nom.
Que altres partits s’hi unissin (IC-V, CUP) dependria bastant d’una bona mà esquerra a l’hora d’engegar aquesta coalició per la independència (seria un bon nom: CI) de manera que ningú no se sentís perjudicat. P.e. concedint a cada partit un tant per cent de llocs relativament segurs a les llistes electorals, que correspongués a la seva força parlamentária actual. I tots haurien de tenir ben clar que (com va dir una vegada Agustí Colomines) no haurien de parlar d’alls quan en aquell moment el més important fossin les cebes. L’hora de parlar d’altres temes ja vindria després d’haver passat el pont i haver assolit la pròpia sobirania.
Una CI (un altre avantatge) obligaria a tothom a pronunciar-se clarament, independència, sí o no. Ni Unió Democràtica ni IC-V podrien fugir d’estudi i haurien de situar-se a una de les dues bandes. Si UDC , p.e., (almenys els seguidors de Duran Lleida) seguís somniant truites confederals, el millor seria disoldre la federació de CiU, amb Convergència dins d’una CI i amb Unió fora d’aquesta, com deia el tango „sola, fané i descangallada“, amb el perill gairebé cert d’obtenir uns resultats residuals. O bé, l’altra possibilitat, Unió (amb o sense en Duran) s’hauria d’incorporar definitivament a les files independentistes i deixar de ser una rèmora pel President Mas.
Aquí vull fer un incís sobre un altre dels resultats de l’enquesta del CEO: la gran injustícia que representa, al meu parer, que en la qualificació dels polítics Artur Mas quedi a cinquè o sisé lloc. No es tracta de menystenir els altres polítics, però aquesta valoració no correspon de cap manera al paper valent i decidit que el President té en el moviment sobiranista i hauria merescut que ell i en Junqueras rebessin la mateixa nota. He dit que ho trobo injust. Però al mateix temps ho trobo molt comprensible a causa dels dos formidables handicaps que el nostre president porta a coll: l’un, l’escanyament financer que imposa Madrid i obliga a mesures sumament impopulars; l’altre els continus desmarcaments de Duran Lleida que treuen fiabilitat sobiranista a CiU. Un factor fa perdre vots pel cantó social i l’altre pel cantó sobiranista. La formació d’una coalició independentista esbandiria de cop molts desavantatges per a en Mas.
Un darrer punt: sortiran moltes veus d’eterns impacients que tornaran a dir que unes noves eleccions no serviran de res, que no faran res més que confirmar el que ells creuen que ja se sap de sobra, i que només ens fará perdre temps. Són els que l’endemà de la Diada del 2012 ja haurien volgut que es fes la declaració unilateral d’independència. I aquí he de repetir el que he dit sempre que he tingut ocasió de fer-ho: no serem independents (pensin el que pensin molts optimistes impacients) si no tenim un mínim suport dels principals països de l’UE. I aquest només el tindrem si complim una série de tràmits imprescindibles, un després de l’altre, sense fer un segon pas abans del primer. I això és el que està fent el nostre govern, ara amb la inapreciable ajuda d’en Junqueres i la seva gent. Tornant al símil de la carretera turística, la que seguim és plena de curves i sovint a ran d’espadats. Qui vulgui prémer el pedal del gas sense encomanar-se a Déu ni al diable, s’estimbaria aviat. I el que volem és arribar al final, no pas quedar-nos nafrats pel camí.
Crec que és bo aturar-se un moment i, des del mirador d’avui, contemplar aquest panorama i agafar forces per seguir el viatge. Ara, endavant i a veure com i on serà el mirador següent.
