Maite Trepat i Burgues (Tàrrega, 1969) porta més de mitja vida al timó de l’Associació Alba. S’hi va posar tot just amb vint-i-cinc anys, en acabar la seva llicenciatura en Educació Física a l’INEFC de Lleida. Bregada en el moviment escolta —va començar de daina i ha fet tots els papers de l’auca— i conciliant estudis, feina i tasques socials des de l’adolescència, no s’ho va pensar dues vegades quan li ho van proposar. Viatgera empedreïda, ha voltat per tot el món, però la seva feina sempre ha estat adreçada a la transformació social del seu entorn immediat, de la terra que trepitja o la d’aquí el costat. L’entitat que dirigeix mira d’atendre les necessitats en els àmbits de la discapacitat, la salut mental i els col·lectius en risc d’exclusió dels territoris on treballa. Atès que les necessitats són moltes, la feina no se li acaba mai, però confessa que el Ramon i els quatre fills que tenen són la seva desconnexió i la seva alegria. Tocar de peus a terra.
—Som com un arbre gran on s’hi aixopluguen els ocells, deia mossèn Josep Garriga, fundador de l’associació. Han passat 48 anys. L’esperit és el mateix.
—La veritat és que haver tingut a Mn. Josep al costat durant els meus inicis, em va ajudar molt. Era un home senzill i alhora visionari, que sabia fer confiança i em recolzava. Intentem mantenir el seu llegat tot i que cal reconèixer que no és fàcil. En els moments actuals de vegades ens trobem que no som capaços donar resposta a les necessitats d’algunes persones, i queden sense rebre el suport que necessiten per emprendre el seu vol.
—Sols afirmar que en aquest projecte professional has après de tots els teus companys de viatge, especialment de les persones amb discapacitat pels qui treballes i, sovint, amb els qui hi treballes.
—Sí, és així. Cal tenir més present la veu de persones que han estat silenciades, sovint per les pròpies famílies i els professionals que hem decidit per elles. La seva participació es necessària en tots els àmbits, han de poder prendre les seves decisions i ser els autèntics protagonistes del rumb que prengui l’organització en el futur. Jo he aprés del seu esforç i la seva capacitat de superació. Són una lliçó d’acceptació i lluita, un exemple de resiliència, de no tirar la tovallola per més dificultats que et trobis pel camí.
—Les tasques de direcció requereixen de gestió i lideratge. Anar al davant de l’organització, però sense donar més ordres que les imprescindibles. En el sector del treball social, aquesta tasca presenta algun tret característic?
—Com a organització, hem anat creixent i aprenent, però va ser clau el procés de transformació que vam fer en plena crisis del 2008-2010, amb l’apoderament i autogestió dels equips. La nostra organització ha evolucionat fins al punt de ser capaç d’adaptar-se als nous reptes amb un procés de transformació constant. Actualment som 6 entitats d’economia social i solidaria, i cada una dona resposta a una necessitat diferent, però hi ha un tret comú, que és la cura de les persones que en formen part: les persones amb discapacitat, les famílies, els professionals i els voluntaris.
—L’Urgell, la Segarra i el Pallars Jussà, on treballeu, són comarques poc industrialitzades. Per promoure la inserció social i laboral, haureu de comptar amb la col·laboració dels agents socials i econòmics del territori.
—Efectivament, en els darrers anys hem notat una predisposició i sensibilització dels diferents agents socials i econòmics per facilitar la inserció laboral. A l’Urgell i la Segarra treballem la formació i la inserció tant en l’empresa ordinària com en el propi Centre Especial de Treball amb diferents activitats laborals, com la bugaderia, cafeteria i restauració, l’obrador de galetes El Rosal, o els equips de jardineria i neteja, que generen molts llocs de treball.
—Ara que parles de El Rosal… La història del seu producte estrella, els arrugats, és prou coneguda, però segur que en saps d’altres, d’històries de superació, que ens poden ajudar.
—El dia a dia n’està ple d’històries. N’explico una. Hi havia una noia que volia independitzar-se i marxar a viure sola, però tant els pares com els professionals no acabàvem de veure-ho clar. Va entrar al programa Un pas més, d’aprenentatge a la vida autònoma: tallers d’economia domèstica, salut, cuina, neteja… Van passar 3 o 4 anys, i un dia ens va dir: Escolteu, ja en tinc prou de cursos d’aquests, jo el que vull és tenir un pis per demostrar que puc viure sola.
—Fabulós, ja s’havia empoderat. I ara passem al qüestionari de Parells i senars. Suggerir-nos, si us plau, un parell de pel·lícules que hauríem de veure si encara no ho hem fet mai.
—La vida es bella, de Roberto Benigni, amb una actuació brillant i una història commovedora. I El club de los poetas muertos, amb Robin Williams, un gran actor, que a la vida real va patir depressió i es va suïcidar. A la pel·lícula representa un professor apassionat per l’educació dels joves.
—L’escena dels nois sobre la taula recitant l’inici del poema de Walt Whitman, Oh capità! El meu capità!, és certament memorable. Continuem. Durant els teus viatges hauràs estat en ciutats, llogarets i contrades del món que no t’han deixat indiferent. Cita’ns un.
—Podria semblar que els indrets han de ser més espectaculars com més lluny estan, però els millors viatges, a banda dels indrets que visites, és amb qui, quan i com els has pogut gaudir. A mi m’encanta el nostre Pirineu.
—Tots tenim les nostres preferències i afinitats literàries. T’agrairíem que ens recomanessis dues novel·les o relats de ficció amb les quals hagis gaudit.
—El millor d’anar és tornar, d’Albert Espinosa, una historia sobre els records, el perdó i l’amor que transcorre durant una diada de Sant Jordi. Em va enganxar. I La Trena, de Laetitia Colombani, tres històries entrellaçades de dones. L’han portat al teatre, però no he aconseguit anar a veure-la, tot i que me n’han parlat molt bé. A veure si arriba a les terres de Ponent.
—Un dels teus moments singulars o lluminosos —o tot alhora— de la humanitat.
—L’abolició de l’Apartheid, l’eliminació de la segregació racial. Potser d’aquí uns anys ens plantejarem perquè les persones amb diversitat funcional havien d’estar separades per poder rebre una educació, tenir accés a un habitatge o a un treball.
—Avanti a tutta forza. Un parell d’obres d’art que et semblen especialment expressives o colpidores.
—Un artista que em sorprèn és Bansky. Les seves obres tenen un alt component d’ironia i crítica social, amb un toc de tendresa. Per la seva expressivitat també m’impressionen les obres d’art singular d’alguns dels artistes del Centre Cal Santacreu de Guissona.
—No n’he sentit a parlar mai de l’art singular.
—És un projecte de la Fundació Josep Santacreu —on també hi som implicades altres entitats—que pretén promoure l’art realitzat per persones amb discapacitat funcional o en risc d’exclusió, de manera que aquests artistes puguin desenvolupar el seu talent i accedir a l’art i la cultura.
—Gràcies per l’aclariment. Haurem de descobrir aquests artistes. I ara podries proposar-nos una exposició o un museu per visitar.
—Una de les exposicions que més m’ha impressionat va ser la que va fer l’artista japonesa Chiharu Shiota a la Fundació Sorigué de Lleida. Era tota una composició de fils que feien com un túnel; representava el territori entre el món interior i exterior de l’artista.
—Confia’ns ara dues cançons o peces que no et fa res escoltar una vegada i una altra.
—Doncs mira, en triaré una de tranquil·la i una de més alegre. Falling Slowly, de Glen Hansard i Marketa Irglova. La vaig sentir a la pel·lícula Once i me la poso sovint. I Alegria, d’Antònia Font: és un grup que m’agrada molt i, en especial, aquesta cançó.
—Malauradament n’hi ha moltes, d’injustícies. Assenyala una que et sembli que s’hauria d’erradicar amb urgència.
—La fam al món. No pot ser que, tot i haver propostes clares per intentar resoldre el problema, en aquesta societat avançada, no hi hagi voluntat política per posar-s’hi.
—I acabem. Aconsella’ns un parell de personatges històrics que et sembli que no són tan sols mereixedors d’admiració, sinó principalment, font d’aprenentatge de vida.
—Pau Casals. El seu discurs a les Nacions Unides m’emociona. I Mohandas Gandhi amb la seva lluita mitjançant la no-violència.
—Dos defensors de la pau i la justícia mitjançant la pau.
