La Constitució espanyola de 1978 va representar un pas endavant molt significatiu de cara al reconeixement dels drets fonamentals de les persones. Es pot afirmar que un dels objectius de tot text constitucional és garantir un catàleg de drets i llibertats per als ciutadans i grups socials, aspecte que en termes generals s’ha aconseguit, encara que sempre s’ha de millorar en aquest camp. Pel que fa als deures, cal recordar que tot dret té com a contrapartida un deure, que l’exercici dels drets no és il•limitat, i que, per tant, s’ha de ser responsable.
La Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948, sosté en el seu art. 29/01 que “tota persona té deures envers la comunitat, ja que només en ella pot desenvolupar lliure i plenament la seva personalitat”. Per la seva banda, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (integrada en el Tractat de Lisboa), ens parla en el seu preàmbul que el gaudi dels drets “implica responsabilitats i deures tant respecte dels altres com de la comunitat humana i de les generacions futures”. En definitiva, la democràcia com a sistema polític però també com a forma de vida es veu directament influïda per l’establiment de deures en el marc d’una cultura de la responsabilitat. Considerem que cal introduir en el llenguatge col•lectiu la referència als deures. Aquí tractarem dels deures constitucionals com deures cívics, des de la premissa que és urgent el seu tractament per a la construcció de la comunitat i per a una vida personal plenament respectuosa amb l’entorn social. L’oblit d’aquesta premissa és preocupant ja que provoca una concepció de la desvinculació de la comunitat, de la manca de respecte pels altres, o de l’anomenat “abús dels drets” (jo exerceixo els meus drets amb total despreocupació dels altres).
Avui, cal aprofitar la crisi econòmica per extreure d’aquesta vivència de nous valors, un nou llenguatge més cooperatiu, i noves actituds més responsables en relació amb la comunitat.
Relacionat amb l’anterior, propugnem un civisme no imposat pels poders públics, sinó lliurement assumit des de la llibertat i la responsabilitat individuals. La ciutadania ha de ser conscient dels seus drets i deures, de forma lliure, crítica si és possible, però de forma responsable, participativa i solidària. La convivència en llibertat exigeix una bona educació, ja que “viure és conviure”, com va dir Aristòtil (Política). La convivència ha de reconèixer el pluralisme, en el marc d’una forma de vida cada vegada més globalitzada, però al mateix temps gelosa de la identitat col•lectiva, i un multiculturalisme que no es pot interpretar com una “tabula rasa” que desconegui el passat.
L’establiment de deures no pot deixar-se unilateralment a l’Estat. La família i altres formes de socialització han de jugar un paper important. Recordem aquí la cèlebre obra “De officiis” de Ciceró, dedicada al seu fill Marc, que tracta sobre els deures, autèntic tractat de virtuts cíviques i de ciutadania. Cal tenir present també la “Declaració de Responsabilitats i Deures Humans”, en el marc de la UNESCO i amb el suport de l’Alt comissionat dels Drets Humans de l’ONU. Proclamada en 1998, per commemorar el 50 aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, és coneguda com a declaració de València per acordar-se en aquesta ciutat. La mateixa proposa de manera ordenada una sèrie de deures i responsabilitats tant col•lectives com individuals a fi de portar a la pràctica allò que estableixen les declaracions internacionals de drets humans. Es parteix de la constatació que un cop proclamats els drets, correspon ara implantar els deures per a un millor gaudi d’aquells. En tot cas, els poders públics, les organitzacions socials, i els ciutadans comparteixen la responsabilitat de la garantia i promoció dels drets humans (en concret es parla del dret a la vida i a la seguretat humana, a un ordre internacional just, a la participació en els assumptes públics, a les llibertats d’opinió, expressió, reunió, associació, religió, el dret a la integritat física i moral, a la igualtat, a la protecció de les minories, dels nens i ancians, al treball i la qualitat i nivell de vida, a l’educació, les arts i la cultura, i al del respecte al que estableix la pròpia declaració). Dels drets anteriors es dedueixen como no pot ser d’una altra manera deures.
