Penrose és un dels darrers grans pares de la física moderna. Nascut al 1931, britànic, format com a matemàtic a Londres i després a Cambridge, Penrose ha estat al capdavant de la recerca matemàtica de la física des dels anys 60. Li han donat el nobel, perquè era un insult que Penrose tingués tots els premis de física i matemàtica existents, que fos fins i tot Sir pel seu immens talent científic… i no tingués el Nobel. El premi li han donat perquè gràcies a ell i al també cèlebre Stephen Hawking, millers de físics i matemàtics han estudiat i validat l’existència de forats negres en l’espai. Segur que tots n’heu sentit a parlar dels forats negres, aquells punts en el espai de densitat de matèria tan elevada, amb tanta força d’atracció gravitatòria, que no deixen ni sortir la llum. Penrose va anomenar a aquests grans engollidors de matèria, “singularitats” perquè en ells, de manera única, singular, no es compleixen les regles que coneixem de l’espai-temps. I de fet, Penrose és la singularitat. Dotat d’una ment matemàtica excepcional per conceptualitzar l’espai, ha creat moltes i sublims teories per intentar entendre l’univers i acostar la física relativista al mon quàntic. Ell és més d’Einstein que dels quàntics de l’escola de Copenhague. Tot allò que voldríeu saber sobre les lleis de l’univers i que no goseu preguntar-vos està contingut en una de les seves obres magnes, de més de 1400 planes, El camino a la realidad (2004) completada per Moda , fe y fantasia(2017). El sublim títol d’aquesta darrera obra, us posa en guàrdia contra les pretensions de les principals teories de la nova física: la moda (així denomina a la “intocable” teoria de cordes), la fe (atacant l’excés de dogmatisme dels procediments de la mecànica quàntica) i la fantasia (sobre les actuals descripcions de l’origen de l’univers). També podeu fer-vos una idea de com és l’home de brillant i seductor, escoltant-lo a qualsevol dels vídeos que hi ha a internet. Si no sou molt de ciències, millor les entrevistes, que les classes son per iniciats. No es un divulgador. Es un geni. I els genis no divulguen, expliquen. I tu vas com boig intentant caçar alguna cosa. Per últim, Penrose va durant molts anys entossudir-se a entendre què passa amb la consciencia, fins que va veure que no hi havia sortida: el pensament humà, mai podrà ser emulat per un ordinador. Ho explica i ho demostra matemàticament, amb pels i senyals a La nueva mente del emperador (1989). Aquest llibre em va tranquil·litzar molt, perquè els meus “pinitos” en el camp de l’ “Intel·ligència Artificial” ( al 1986), en la meva tesina a l’IQS, dedicada a estudiar un programa informàtic del què a les hores anomenàvem “sistemes experts”, vaig sospitar que “intel·ligència artificial” era un oxímoron. I que la ment, la vida és un do de no sabem qui, ni perquè la tenim. Però sospitem que hi ha un creador darrera tanta bellesa i tan poques lleis.
La física s’ha matematitzat tant, i a l’hora s’ha popularitzat tant, que només el TED talks i la divulgació ens permeten d’accedir-hi. Només una formació molt avançada en matemàtica et permet un cert grau de comprensió real. Amb els estudis d’enginyer, només te n’arriba el flaire. Però els conceptes que s’amaguen darrera de la ciència (perdoneu la gosadia: d’on venim, qui som i on anem), estan a l’abast de tothom, son molt importants i ho seran cada vegada més. Per això, el Nobels, es mereixien un Penrose. I el mon científic ho celebra.
