Vull canviar-me de roba, i trobar la peça més adequada per afrontar aquest instant de vida. Però, en obrir les portes de l’armari i envair-me els arrenglerats records estampats, m’adono, que l’únic teixit capaç de dominar la vida és l’energia de l’univers. La Carme Cinca ens ho recorda en un dia de tardor.

Un dia de tardor

Un dia de tardor clar i les quatre estacions de Vivaldi amb tots els seus allegros, que em desvetllen i vull posar les coses de la casa ben endreçades i canviar les mànigues curtes per les mànigues llargues, i emplenar una capsa que un dia hi vaig escriure amb unes lletres boniques  i grosses  la paraula Estiu  i posar-la a dalt de l’armari després de baixar la que hi diu Hivern, com un canvi d’escenari de la vida.

Tinc un armari que m’espera perquè l’obri, hi tinc la roba de l’oncle Quim, que des de l’Abril ha anat fent camí cap al món del  no-res o al món de la transformació o estar pujant esglaons d’una escala de purificació, segur que es trobarà un jardí i un hort com  el que a ell li agradava, i tindrà  roses i dàlies, tomaques i albergínies, i es menjarà les primeres cireres del paradís a la primavera.

Potser és una banalitat o una obvietat parlar-ne, però l’obro i el torno a tancar, em trasbalso.  És veritat que s’ha de fer i no esperar,  de totes maneres,  tot espera i no espera.

I si obro les portes a poc a poc, com un miratge, em semblen les cortines vermelles d’un teatre, i em trobo la roba del qui ja no hi és.  Absència absoluta per sempre, però amb vida pròpia.

Efectivament,  camises i americanes, penjades, encarades cap a una mateixa banda i disciplinades, semblen que estan a punt de fer una desfilada, marcant el pas cap a fora,  cansades d’una representació banal de la vida, com si sabessin que han de marxar, i potser fins i tot han acabat de fer el ball de la castanya  i el de comiat.

Però tots sabem que cada peça, té un instant de vida, una conversa, una abraçada,  un moment plaent o  amargant, que de tot hi ha. Records passats però presents.

I un dia el perfum conegut desapareixerà i el futur superarà la pèrdua i l’absència perquè la memòria i el cor retenen els records.  Potser el temps de la transformació de la matèria ajuda a amainar el dolor.

Després d’una dansa de mort dels qui ens deixen, uns vulnerables i altres no, hem de guardar els seus records dins la nostra memòria ara i sempre i deslliurar-nos de  la materialitat que els ha envoltat.

I així, reflexiono qui som, som espai i temps, llum, olor, música, paraula, amor, amics…  passat, present i futur. I, aprendre a viure per saber morir.

Carme Cinca

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorEspanya: rareses enlloc de miracles
Article següentPenrose, per fi Nobel de física