Un altre hattrik! Una primera part de patir com a verres quan les despopen, amb els valencians que han aconseguit com ningú que els nostres anessin darrera de la pilota, diria que la pitjor mitja que li han donat a Valdés en molts mesos si no anys. Patíem, i el maleït rumrum que no parava només servia per desasserenar-nos més; el rumrum, suma de murmuris, esbufecs i comentaris del soci postnuñista, cabut ell i malfiat, que sembla fins i tot trobar-hi un punt de plaer a les ratxes de joc mediocre, retrat de la seva existència que només sua suor de morralla i per això van fer-li la moció al Laporta. Són molts, per cert. Avui podríem prendre’ns-els com una penitència quaresmal, però és que són una pasqua infinita: son els mateixos, voler i doldre, el mateix esperit mesell que va enviar Luisito Suarez a fer-se etern a Itàlia, els que gairebé es carreguen Laudrup a la seva primera temporada, els que mai van trobar a faltar el Xapi Ferrer quan a Anglaterra encara va donar per tres temporades de partidassos, els que no van entendre ni una passada de Zambrotta… els que avui han pujat el to del rumrum fins al nivell de l’aiaiai i la pataleta quan amb més raó que un sant el míster Vilanova, que deu tenir el mòbil de messemesses col·lapsat, ha cambiat Bojan (que si no vigilem perilla de delapeñejar, i si no al temps) per Henry; i el francès fent de nou, tant eficaç com elegant, tant veloç com generós, ha donat els espais que Messi volia per a dedicar-li la pilota, ben guanyada amb tres golsassos com tres sols, a la nena que aquesta nit pot somniar que és la més ben regalada del planeta. I els del rumrum, a callar… així s’ennueguessin, si més no fins ben passat dimecres, que al camp hi faran més nosa que servei.
