Què passa quan descobreixes que el llibre de la teva vida no està escrit en sànscrit ni en rus ni en alemany, sinó -atenció!- en català? Doncs que ho vius gairebé com una teofania i en parles a tota hora i a tothom. Però, pot ser que ningú no me n’hagués parlat abans? No puc dir que no. El títol no m’era desconegut, l’autor tampoc. Recordo algun lleu esment de l’obra, escoltat com de passada, junt amb alguna imatge fugaç d’aquell llibre gruixut i rònec que es moria de fàstic al prestatge més alt de la biblioteca. «Algun dia…», em deia, però hi havia tantes coses per llegir abans… Sí, tantes coses perfectament prescindibles i mediocres al seu costat! Ningú m’havia parlat d'”Incerta Glòria” com en canvi m’havien parlat d’altres obres mestres de la literatura universal. És per això que en parlo ara amb aquesta insistència que pot semblar immoderada. Heu d’entendre que, a més de complir un deure, estic saldant un deute acumulat.

“Incerta glòria” reflecteix la realitat de «la guerra del Desastre Nacional», com l’anomenava el mateix Sales, vista des del bàndol dels vençuts, que és sempre el bàndol que més risc té de caure en una de les dues mistificacions típiques de tota guerra: la de passar-la sota silenci o la de convertir-la en un mite. Sales descriu la guerra, a la rereguarda del front republicà, sense caure en cap dels dos excessos. Dibuixa personatges reals en un context ben real que va del més noble sacrifici per un ideal a la misèria moral. Hi ha escriptors que els ha tocat assumir el paper de taquígrafs i han hagut d’aixecar l’acta d’un poble i d’una època. En Sales va complir l’encàrrec de forma magistral. Si vols saber què va passar a la rereguarda del front republicà pots anar als arxius, als annals, als papers de Salamanca, als testimonis encara vius…, però no pots deixar d’anar, en cap cas, a “Incerta Glòria”. Sales és un dels que ha registrat amb més precisió les coordenades geogràfiques, polítiques i espirituals d’un front que encara ara, i potser més que mai, segueix situant en el mapa l’esquerda que ens separa.

A “Incerta Glòria” és la vida qui mana sobre la literatura, l’estil està al servei de la veritat i la ficció obeeix als dictats d’una memòria que vol ser fidel a aquell manament que diu: «no mistificaràs allò que has viscut ni parlaràs d’allò que no has tastat.» La prosa de Joan Sales obeeix la mateixa llei que regeix l’ofici de tots els grans autors: res de prestat si no és per retre homenatge, res que no s’hagi sofert o gaudit abans. Sales li ho va prescriure al seu amic Màrius Torres com un manament: «Com més et desfacis de la temptació dels versos lleugers i impersonals que no comprometen, més apassionadament et llegirem.» I va ser ell el primer en guardar-lo, el manament. La prova és que l’autor va necessitar vint anys per escriure “Incerta Glòria”. Vint anys de destil·lació dóna un licor amb molt poca escòria que s’ha de beure a poc a poc i paladejant.

Em sabria molt greu no haver llegit “La muntanya màgica”, no per Hans Castorp o el seu cosí Joachim, que són prefectament prescindibles, sinó per en Settembrini i en Nafta. Doncs bé, qui no llegeixi “Incerta Glòria” no coneixerà mai ni en Juli Soleràs ni la Trini. Vet aquí una raó concloent. En aquests dos personatges hi és tot el seny i tota la rauxa del català, però no separats, sinó en tots dos alhora i barrejats. En Juli és la rauxa de l’amor impossible per la Trini, temperat pel seny d’una fidelitat innegociable. La Trini és el seny resignat de l’amor no correspost pel Lluís fins que la rauxa ho envia tot i definitivament a pastar. En Juli és el seny lúcid i un punt cínic, barrejat amb la rauxa d’una fascinació quasi morbosa per l’absurd que no es redimeix amb cap altra cosa que no sigui la creu, paradigma de l’amor i del fracàs. La Trini és la rauxa de demanar el bateig venint d’una família d’anarquistes anticlericals, mitigada pel seny d’una fe ben austera, feroçment refractària a les flonjors religioses i als escarafalls.

L’intercanvi epistolar entre aquests dos personatges és un dels més memorables que s’hagin escrit mai. En ells hi trobem, condensats, la intel·ligència emocional de la Trini, la crua lucidesa del Juli, la tensió afectiva que batega en cada mot, oscil·lant entre l’enamorament i l’amistat, entre el desig i la confidència, entre allò que es diu i allò que no es pot acabar de dir mai. La Trini parla amb aquella combinació de gosadia i sobrietat que pertany en exclusiva a algunes dones que han sabut convertir la intel·ligència en el pòrtic de la humilitat, amb aquella naturalitat absolutament desproveïda de pretensions, amb aquella ingenuïtat tan clarivident i perspicaç, amb tot allò que no sabria com descriure i que li dóna a la seva escriptura una consistència i a la seva veu una vibració difícils d’igualar.

Mireu, si no, com ens narra la Trini la seva conversió i el seu posterior bateig. En aquest episodi surt un dels temes cabdals del llibre, un “tema” que la Trini ha rebut d’en Soleràs: «quan em vas regalar aquells Evangelis… encara hi ha el mateix senyal, entre les mateixes pàgines on tu l’havies posat; obrint-lo pel senyal, vaig trobar aquell passatge famós on Jesús diu que per salvar-nos hem de menjar la seva carn i beure la seva sang. Tots els deixebles l’abandonen sentint-li una cosa tan monstruosa… només queda Simó… i tu havies subratllat en vermell la seva resposta: “Si no et segueixo a tu, a qui seguiré?” I a la pàgina blanca de guarda, havies escrit: “la creu o l’absurd”.»

Explicar el cristianisme és explicar aquest binomi de «la creu o l’absurd», no com un dilema fatal, sinó com una evidència lluminosa que esclata de cop i ja no t’abandona mai. La Trini explica la seva conversió, precisament, com el relat de la comprensió d’aquest fosc dilema que de cop s’omple de claror: «Un dia el Lluís em va dur a Sant Joan de Déu i vaig conèixer el famós germà Ramon… Estava donant el menjar a uns idiotes, que grunyien i bavejaven… ell els donava el menjar i els eixugava les baves com la cosa més natural del món… Mentre donava cullerades de sopa a un d’ells, aquest es va orinar als pantalons… Durant dies i dies el vaig tenir clavat a la memòria… Unes setmanes després m’estava asseguda a la meva butaca, al peu de la finestra, com de costum… Jo creia veure la cara d’un d’aquells idiotes, aquell que s’havia orinat, i al mateix temps sentia com una veu molt llunyana que em deia: “l’obscè i el macabre, la Creu o l’Absurd”… Alguna cosa a què arrapar-se!… però fou aleshores que vaig comprendre les teves paraules: la Creu o l’absurd; aleshores que vaig comprendre el vers antic: O crux, ave, spes unica

Res més lluny dels efluvis místics propis d’una certa pietat tova i clerical que dominava en alguns cercles catòlics de l’època, especialment femenins, i que ni tan sols la guerra havia aconseguit envigorir. La Trini va viure el seu baptisme com un tràmit necessari, important, però sense fer-ne un gra massa ni posar els ulls en blanc. La fe quan s’ha pastat en determinats fangars, anteposa la superfície mat a la brillant: «El capellà jove tenia una fesomia enèrgica, resoluda, i era precisament això el que em sobrava: tanta energia, tanta resolució… tanta convicció! Parlava amb un aplom que m’irritava; com es poden veure tan clares unes coses tan fosques? Com se’n pot estar tan segur, tan convençut? L’altre, en canvi, el vell, el jesuïta, el de les golfes de l’Arc del Teatre, se li veia tant que no estava segur de res! La seva mirada d’apòstol decrèpit i apallissat tenia tan poca convicció i en canvi tanta fe.» Quina proximitat amb la raó de la pròpia conversió que el mateix Sales refereix en una de les cartes que adreça a la seva amiga Mercè Figueres: «Si us digués que és ara, amb tantes esglésies cremades i tants sacerdots immolats, que sento com mai en tants anys l’impuls de tornar a aquesta religió que ha inspirat tantes persecucions al llarg dels segles?»

Llegir un llibre de set-centes seixanta-quatre pàgines i que acaba de forma més que incertament gloriosa, en aquest cas, ni és cap creu ni és cap absurd, us ho ben asseguro. No va ser per res que Juan Goytisolo va qualificar “Incerta Glòria” com la millor novel·la del s.XX a la península Ibèrica. Ni que sigui un cop a la vida estem en disposició de fer quelcom que ens redimeixi d’una bona pila de pecats. Fem-ho, doncs, no a glòria nostra, que és tan incerta, sinó a glòria d’Aquell que ha tingut la delicadesa d’inspirar aquesta immensa obra d’art en català. Misi absit gloriari nisi in Cruce Domini Nostri Iesuchristi. Amen.