[Els onze – Pierre Michon – Club Editor. Traducció de David Ilig.]
Fa quatre metres de llargada i tres d’amplada i presideix la paret principal de l’última sala del Louvre: ‘els onze’ és un dels quadres més celebrats del museu. L’obra, paradigma del gènere de la pintura d’història, ens presenta els onze homes que conformaven el comitè de Salut Pública a la França revolucionària, els ciutadans-governants al capdavant del país a l’època del Terror. L’any 1793 el comitè necessitava un quadre que mostrés el poder dels onze terrorífics. Se’ls pintà dempeus i col·locats l’un al costat de l’altre, com germans que foren en la causa de la llibertat. Billaud, Carnot, els dos Prieur, Couthon, Robespierre, Collot, Barère, Lindet, Saint-Just i Saint-André. Aquest cèlebre retrat és obra de François-Élie Corentin, l’únic pintor de l’època de la Revolució que va saber unir la llum de Tiepolo amb els clarobscurs de Caravaggio. Michon ens diu que hi ha nombrosos estudis que teoritzen sobre l’encàrrec d’aquesta obra, coneguda per ser l’única tela que il·lustra els líders d’una de les èpoques més fosques de França: un excés de la història, així és com es refereix Michon a la Revolució.
Quan es parla de la Història (en majúscula) sempre s’insisteix en allò d’imprescindible que hi ha en cada Autor i cada Obra, perquè sense ells el relat de ‘la nostra’ Història no hagués pogut escriure’s tal com el coneixem. Amb aquesta novel·la Michon posa en dubte aquesta idea: descobrim que el quadre que dóna títol a la novel·la, ‘els onze’, no existeix. De fet, mai no s’ha vist cap quadre que representi els onze líders en cap racó de cap museu francès. Tampoc no existeix aquest pintor que uneix l’estil tardà de l’Antic Règim amb el neoclassicisme que neix amb la Revolució: si busquem el nom de François-Élie Corentin, no el trobarem enlloc. Tanmateix, la Història, sense ‘els onze’, s’ha escrit de la mateixa manera. I és exactament això el que ens vol dir Michon aquesta novel·la.
Aquest quadre podria haver existit, però no ho ha fet. Col·locant la descripció del quadre com a punt de partida, Pierre Michon ordeix una biografia fictícia del pintor que ens serveix per descriure els fets històrics que, aquests sí, tingueren lloc durant aquesta època del Terror. La Història hagués agraït l’existència dels ‘onze’ perquè, segons ens explica l’autor, a la Revolució li falta un pintor que no sigui fill del nou ordre, que sàpiga enllaçar l’estil pre-revolució amb els cànons neoclàssics sorgits arran de 1789. ‘Tot quadre de la pintura occidental és un retrat dels déus’, ens confessa Michon. I en els quadres de David, pintor oficial de la Revolució, no hi veiem mai Déus sinó parlamentaris. David, fill del nou ordre neoclàssic, era incapaç de veure en l’humà la semblança de Déu, que és el que els grans retratistes han de reconèixer sempre i que Corentin posseïa.
Desafortunadament, si anem a l’última sala del Louvre no hi trobarem el retrat dels ‘onze’. Tanmateix, Michon ha sabut crear amb paraules el que no existeix sobre la tela. Com que Michon treballa amb la minuciositat d’un pintor d’oli sobre tela, aquest text és ambiciós i exigent. El seu autor és un dels prodigis de la narrativa francesa actual i, com a tal, el preu que hem de pagar pel virtuosisme del llenguatge és la paciència que demana la densitat. El relat que sorgeix d’aquesta creació és tan brillant que costa de creure que ‘els onze’ només existeixi en la ficció. Però afortunadament, ‘els onze’ com a novel·la ja forma part de la Història en majúscula, per bé que també podria no haver existit.
