No hi ha pobresa energètica, hi ha pobresa a seques. I el principal motiu de la pobresa és la manca de treball que desencadena tot el reguitzell de drames socials posteriors. Que gairebé ningú indagui en l’origen del problema i en canvi es facin escarafalls en cada episodi televisiu de desnonament familiar, demostra que vivim en èpoques pamfletàries d’argument fàcil. L’atur que pateix l’estat espanyol des de fa més de tres dècades és estructural, d’una mitjana del 18% d’aturats que converteix Espanya -i Catalunya- en un dels territoris d’Occident més endarrerits pel que fa a llibertat econòmica, i per tant, de creació de riquesa i de benestar. El responsable directe que ha provocat aquesta situació, és qui escruixeix a impostos les empreses i encotilla el mercat labora impedint mobilitat i dinamisme econòmic, és a dir, tots i cadscun dels governs ultra estatistes -de dretes i d’esquerres- que han governat a Espanya fins al moment. A més intervenció a l’economia menys riquesa crea una societat. Tots els estudis mundials que s’han fet sobre la matèria ens porten a la mateixa conclusió: els països més rics són precisament els que tenen més llibertat econòmica. Empirisme insultant. Malgrat això i contra tot sentit comú, la vergonyant paradoxa és veure com els mateixos que clamen contra la pobresa són els més partidaris de mantenir aquest mateix sistema pervers, o fins i tot d’augmentar-lo. L’estat mastodòntic com el que patim actualment, cada vegada més gran des de la 2a Guerra Mundial, crea un cercle viciós difícil de desenganxar-s’hi, mantenint una població zombie disposada a defensar-lo fins a les seves últimes conseqüències. És pur cavall pel yonqui. L’estatisme populista imperant, volent eradicar la pobresa, acabarà fent-la cada vegada més gran gràcies a les seves receptes igualitaristes. De fet, tots aquests invents moralitzadors i justiciers sempre han acabat igual: generant més pobresa.
