La nit electoral del 4M véiem a través de les pantalles com centenars de persones congregades a les portes del número 13 del carrer Gènova cridaven totes a una “llibertat, llibertat!”. Ho feien mirant al balcó que ha sigut testimoni de celebració de moltes victòries electorals, i aquell cop -de la mà de Díaz Ayuso, Casado i Almeida- ho havien tornat a aconseguir. Però, no era la primera vegada que sentíem aquelles paraules: “llibertat” havia sigut el lema de campanya del PP madrileny.
Tanmateix, si traslladàrem aquells crits de “llibertat” dels carrers de Madrid als de Barcelona -i traguérem les banderes d’Espanya i del PP- pensaríem que estem davant una manifestació o concentració independentista. Un mateix lema que representa conceptes completament oposats.
N’hi ha molts altres exemples on la paraula llibertat adquireix un significat concret, ben diferent de la resta, com ara quan la dreta valenciana la fa servir per a parlar de la “llibertat educativa” (i així defensar l’escola concertada) o la “llibertat d’ensenyament” (per oposar-se a l’increment d’hores de docència en valencià). Des de la comunicació política s’empra el framing, la teoria dels marcs, per adjudicar valors específics a una paraula, i així capitalitzar-la des d’un projecte polític.
La llibertat d’Isabel Díaz Ayuso apel·lava a un sentiment regionalista madrileny, a una oposició a unes mesures imposades que consideren estrictes, innecessàries i incoherents, a una defensa del sector serveis i culturals, a una aposta per poder reunir-se amb amics i familiars (amb contraposició al Govern Central, que no ha volgut). I per altra banda, la llibertat de l’independentisme va lligada al dret a decidir, a la democràcia i a la fi de la repressió política, judicial i econòmica. Curiosament, els dos marcs tenen relats diferents però un malvat comú: el Govern Central, actualment capitanejat pels socialistes.
S’ha de tenir clar que les persones voten per la seua identitat, pels seus valors, tal com explica George Lakoff. I qui aconseguisca no sols lligar una paraula a uns valors, sinó que els oponents assimilen el marc, té la batalla dialectal guanyada. I és el que li ha passat a Díaz Ayuso: amb un marc tan potent com el de la llibertat, que mobilitza l’electorat a través de les emocions, ha aconseguit que els oponents parlen del seu marc, fet que Lakoff no recomana. Segons ell, no s’ha d’emprar ni el seu llenguatge ni els seus marcs, i alhora, s’ha de pensar i parlar en el plànol dels valors.
L’independentisme també ha jugat bé la seua partida amb els seus marcs, sobretot a escala internacional, perquè qui es pot oposar a la llibertat i a la democràcia? Parla de valors tan fonamentals en la nostra societat que dificulta molt a l’adversari una resposta que qualle en la gent més enllà de l’aposta pel concepte d’il·legalitat.
Dues cares d’una mateixa moneda: de fer arribar un missatge i mobilitzar la ciutadania a través d’uns valors. I si aconsegueixen que l’oponent assimile el marc, ja tenen la partida guanyada.
