M’agrada agradar. Em fa sentir bé. Per això procuro estimar-me perquè he descobert que amb qui passo més temps és amb mi mateixa.

Un conte de la Rosa Lozano que ens fa reflexionar on rau la bellesa.

LA RATETA QUE ESCOMBRAVA L’ESCALETA

A la Rateta li feia vergonya somriure i no es deixava veure gaire pel barri. Fora de casa, amb prou feines feia allò que considerava imprescindible: sortir a comprar menjar i  escombrar cada dia l’escaleta, perquè això sí, la Rateta era molt i molt polida. Mentre fou jove va pensar que aquesta qualitat que tenia la faria mereixedora d’un bon marit capaç d’apreciar els seus dots culinaris i les seves habilitats com a mestressa de casa; un marit que li estaria agraït per la devoció amb què en tindria cura, que la mantindria i que la tractaria com a una reina. Tanmateix, havia anat passant el temps i, tal com pronosticà la mare Ratota, la Rateta s’havia quedat “per vestir sants”. Ella mai no s’havia sentit bonica, la mare Ratota s’havia cuidat prou bé de dues coses: de menystenir-la per tenir els incisius massa curts i separats i les dents esgrogueïdes a causa de la tetraciclina que els metges li prescrigueren per als mals de panxa quan era petita, i d’inculcar-li un rigor excessiu pel que feia a les tasques domèstiques que, amb el pas dels anys, havia esdevingut una dèria malaltissa. Ara que amb l’arribada de la menopausa el seu cos s’estava deformant dia rere dia, la seva autoestima havia caigut en picat i se sentia més lletja que mai.

La Rateta, escombra en mà, es disposà a sortir aquell matí –com cada matí que era capaç de recordar– a escombrar l’escaleta, quan va sentir el “ding-dong” de la porta. Qui podia ser si ella no rebia mai visites? El carter va entregar-li un sobre certificat, el remitent del qual era un bufet d’advocats que no coneixia. Obrí el sobre estranyada i quina fou la seva sorpresa en llegir que aquell tiet llunyà i solter de qui no en sabia pràcticament res, l’havia nomenat hereva d’una gran fortuna!

Tota la nit va estar pensant la Rateta què podia fer amb tants diners i, en arribar l’alba, ja havia pres una decisió. Primer, aniria al dentista a arreglar-se la boca, després, s’operaria els pits i se’n posaria uns de ben grossos que apuntessin sempre al cel, es trauria un parell de costelles, es faria una liposucció, un lífting i es posaria uns llavis molsuts i sexis com els de Scarlett Johansson. Quan tingués l’aspecte que sempre havia desitjat, aniria a comprar-se roba bona i elegant, d’aquella de dissenyadors de renom i, amb els diners que li sobressin, pagaria una dona de fer feines que li tingués la casa sempre ben polida i escombrés cada dia l’escaleta fins a deixar-la lluent.

Força temps va estar la Rateta de quiròfan en quiròfan i de tractament en tractament, més els postoperatoris i les cicatritzacions, però a la fi estigué preparada per obrir-se un perfil a Tinder i trobar el seu príncep blau.

Tan bonica estava la Rateta a les fotos del seu perfil, que suposà que tenia un munt de likes que ella no podia veure i, tot i que estava molt ansiosa, es va prendre el seu temps per triar el candidat ideal, no es volia conformar amb qualsevol cosa. El seu dit lliscava per la pantalla del mòbil i cap dels candidats que hi apareixien li feia el pes, n’havia de triar un de ben guapo que estigués a la seva alçada. Va descartar l’Ase (treballador i que sempre li hagués estat fidel) per tenir les orelles massa grosses, l’Ànec (que l’hagués fet gaudir de sopars romàntics i nits a l’òpera)  per tenir la boca massa gran i el porc (que l’hauria fet riure i l’hagués tractat amb respecte) per tenir el nas arrufat. En arribar al gall va dubtar una mica –enlluernada pels colors del seu plomatge– però finalment el va descartar perquè tenia el cap massa petit i no li semblà prou proporcionat (res sabia ni sabrà la Rateta de la desproporció del seu membre, que li hagués proporcionat nits de sexe i de plaer que l’haurien fet volar fins a les estrelles). Totes aquestes possibilitats va deixar passar el dit de la Rateta lliscant per la pantalla fins que hi va aparèixer el Gat. Aquell sí era el candidat perfecte! Guapo, de pèl suau, un veritable Adonis d’ulls encisadors. El dit tremolós de la Rateta va fer un superlike i no va trigar ni trenta segons en obtenir el desitjat match.

         El trist final d’aquest conte tots el coneixeu, però deixeu-me que us expliqui una mica com van anar les coses abans d’arribar al fatal desenllaç.

Després de seduir la Rateta i casar-s’hi, l’astut del Gat va deixar de treballar adduint que amb els diners de la Rateta no feia pas falta. Al principi, el Gat passejava pel barri cofoi de portar de bracet una Rateta tan sensacional, però aviat començà a sentir-se gelós que altres mascles la miressin i no suportava que ningú s’hi acostés ni hi parlés. Passat un temps, va convèncer la Rateta que acomiadés la dona de fer feines perquè ella era molt més polida i deixava l’escaleta molt més neta. Poc després, amb l’excusa que la Rateta cuinava tan i tan bé, el Gat es va anar tornant mandrós i varen deixar de sortir a sopar plegats i més tard d’anar a l’òpera, al teatre ni enlloc. La Rateta estava tan ocupada que mai sortia de casa, va tornar a deprimir-se i va deixar d’arreglar-se perquè no valia la pena. El Gat va deixar de trobar-la bonica i es passava el dia fora, de bar en bar a la caça de ratetes joves que el fessin sentir molt mascle i li acaronessin l’ego. Quan tornava a casa, anava tan begut, que a l’hora de fer sexe era incapaç de tenir una erecció i culpava la Rateta de no cuidar-se prou i d’haver-se tornat tan lletja.

I així va ser com el Gat, a poc a poc, queixaladeta a queixaladeta, es va anar menjant  la Rateta.

Ah, i no cal que us digui que mai, mai, no la va fer riure ni una miqueta!

 

Rosa Lozano

Rosa Maria Pascual Sellent
Rosa Maria Pascual és veïna de Cardedeu. Ha treballat de mestra durant trenta anys i ara està jubilada, però és la responsable del taller d’escriptura TeC–CA i de clubs de lectura on promou tertúlies literàries. Forma part del GEM, Grup d’Escriptors del Montseny, amb qui ha editat 'Montseny Màgic'. És autora de 'Tardor Roja'; 'Un mar de boires', Premi Jalpí i Julià; 'Bell-lloc i altres contes de mestres' i 'On vas, Irina?', finalista del Premi de Novel·la Històrica Gregal 2013. També ho és d’En Jordi i el drac, un conte infantil, i d’El racó dels Desitjos, una peça teatral.
Article anteriorFes-me riure
Article següentEl poder del “framing”: llibertat, un lema amb molts significats