El 1772 es produeix el primer Repartiment de Polònia, quan Frederic II de Prússia es va quedar amb la Prússia Occidental, Rússia s’emportà Bielorússia, amb Vitebsk i Mohilev i Àustria es quedà amb Galítsia. El segon Repartiment es va produir pocs anys després, el 1793, i en aquest cas Prússia es va quedar amb la Posnània i Toru? i Gda?sk, mentre que Rússia ocupà Polèsia, Podòlia i part de Lituània. Polònia, però, com ha estat habitual va actuar amb dignitat i es va revoltar contra els repartiments i contra la dominació Russa. Tadeusz Ko?ciuszko era el dirigent d’aquestes revoltes de 1794, un interessant personatge que va anar als Estats Units a lluitar per la seva independència arribant a ser general de l’exèrcit nord-americà i essent nomenat ciutadà d’honor de la nació naixent. La revolta, però, fou aixafada pels exèrcits prussians i russos i aleshores fou quan el 1795 la nació desaparegué del mapa de les nacions lliures acabant-se de repartir el que en quedava Rússia, Prússia i Àustria.
Els polonesos, després d’haver rebut per totes bandes, no es van acollonir. El 1830 es van tornar a revoltar contra la dominació estrangera fracassant per culpa de les divisions internes i produint-se així una repressió de les potències dominants amb la voluntat d’aniquilar la cultura polonesa i substituir-la per la russa i l’alemanya. Tot i així el 1846 Cracòvia es va tornar a aixecar, tornant a perdre. El 1863 hi tornaren a la part sota dominació russa resistint durant un any, produint-se després una brutal repressió contra la llengua polonesa i l’església catòlica. Mentrestant els alemanys expropiaven terres als polonesos per donar-les als pagesos alemanys i la llengua pròpia era apartada de les escoles.
Després de la Gran Guerra el país recupera la seva independència gràcies a la doctrina Wilson i les vicissituds dels seus ocupants. Durant el conflicte, però, els polonesos foren tractats com putetes, oferint-los tot tipus de promeses pel seu problema nacional ja fos per sumar-se a un bàndol o a l’altre. Em fa pensar, per exemple, en el que va fer Napoleó amb Catalunya durant la Guerra del Francès o en les il·lusions dels voluntaris catalans a la Gran Guerra. “Pas d’histoires”.
Poc els va durar la tranquil·litat als polonesos: Rússia tornava a atacar el 1919 ara sota el nom d’Unió Soviètica, tot i que Polònia va aconseguir repel·lir l’atac de Lenin. Alemanya i Rússia tornarien a aliar-se poc després per repartir-se Polònia, tal com havien acostumat a fer. Així l’agost del 1939 es signa el pacte soviètic entre els dos règims més brutals que ha conegut Europa, l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica, i l’agost del 39 els alemanys començaven a envair el país per la part occidental i els russos se’n quedaven la part oriental. L’historiador Timothy Sinder ha creat el concepte “terres de sang” per descriure la criminalitat que sofrí l’est d’Europa sota la brutalitat de Hitler i Stalin, explicant que en aquests països moriren 14 milions de civils sota el jou dels totalitarismes. És en aquest context que l’any 1940 s’orquestra a la part ocupada pels russos una brutal repressió contra qualsevol rastre de consciència nacional polonesa, produint-se l’abril del 1940 la massacre de Katyn, de record encara molt viu al país, on moriren desenes de milers de militars i intel·lectuals polonesos.
El que va suposar l’ocupació alemanya gairebé no cal ni explicar-ho. La creació de guetos per a la població jueva, finalment eliminant-la gairebé en la seva totalitat amb alguns dels principals camps d’extermini situats en territori polonès i la destrucció gairebé total de Varsòvia. Trobo que les democràcies encara no han reivindicat prou Polònia i el seu paper en el rebuig dels totalitarismes. L’aixecament del Gueto de Varsòvia, entre l’hivern i la primavera del 43, va ser una de les primeres mostres de dignitat de l’Europa subjugada. El primer d’agost del 1944 Varsòvia es tornava a aixecar contra els nazis per resistir durant tres mesos, amb la poca vergonya soviètica de deixar que els polonesos plantessin cara mentre ells s’ho miraven a pocs metres de distància de la capital, esperant que la ciutat fos completament arrasada i així trobar els nazis debilitats i les forces poloneses esclafades, sabent, és clar, que aquestes estaven formades majoritàriament per nacionalistes catòlics que no esperaven el règim comunista amb els braços oberts. Vingué, després d’això, la farsa d’un govern comunista que no era més que un titella dels russos. De nou es sortia del foc per caure a les brases. No és fins al pas dels 80 als 90, gràcies a la lluita de Solidarno?? i de l’Església, que Polònia torna a recuperar la seva llibertat i pot consolidar la democràcia i la independència de la que gaudeix avui dia.
Polònia s’ha passat la història rebent les envestides dels seus veïns. Ha tingut la mala sort de formar-se entre dues potències expansionistes, Alemanya i Rússia, tal com nosaltres ens ha tocat patir Espanya i França. Ells també, com nosaltres ara mateix, han estat molts anys sense aparèixer als mapes. Si Polònia ha ressorgit és perquè els seus fills han estat conscients de ser un poble i han estat disposats a pagar el preu de la seva llibertat.
