Exceptuant el Tricicle i alguns altres grups, pocs, que ara no vull ressenyar per no deixar-me’n cap, no existeix un autèntic humor català. Aquest és un àmbit en el que la castellanització ha fet estralls. Quan desaparegué la senyora Sampere molts respiràrem tranquils: ja era hora! pensàrem, però durà poc; de seguida aparegué la substituta, que no anomeno perquè després s’ha reciclat d’actriu i és una bona persona. Podem parlar, doncs, d’un humor hispànic, carrincló i adotzenat, fet a Catalunya i en català, però de poc més. Aquest humor, sense arribar als extrems de Toni Leblanch que, com recordaran, no tenia escrúpols a l’hora d’imitar els discapacitats -el que produïa les delícies a les Espanyes- si que incorre en la vulgaritat explícita; és un humor que s’alimenta amb les desgràcies d’altri i en el que no intervé l’esforç de la intel·ligència; que bandeja la ironia implícita de l’humor anglès, per exemple, o el sarcasme explícit de l’alemany. És la riallada grotesca i xarona que a les Espanyes produeix veure algú que rellisca després de trepitjar una pela de plàtan, o que cau a terra després d’haver-se-li retirat la cadira a la que anava a asseure’s. Aquest humor de circ, en principi no és el nostre, per bé que cada dia es faci més difícil afirmar-ho.
Heus ací, doncs, en què consisteix l’humor hispànic, probablement el menys evolucionat d’Europa: en complaure’s amb l’ensopegada del proïsme. Ja ho deia Lucreci, citat per Montaigne, en l’exquisida traducció de Vicent Alonso: és dolç, quan la mar gran és trasbalsada pels vents, de contemplar de terra estant els treballs d’altri. És el circ romà; són els toros, en definitiva, com ens recordava recentment Carles Puigdomènech en una anàlisi insòlita i intel·ligent que bandejava l’ètica de les corridas per centrar-se exclusivament en l’estètica. Cal recordar, però, que a Escandinàvia, ja al XIX, el maltractament dels animals era un delicte penat amb la presó, com es desprèn de les obres de teatre de Strindberg. Si ara es produeix a Catalunya la proscripció de les corridas haurem assolit una fita important, també des d’un punt de vista estètic, per bé que amb dos segles de retard respecte dels països hiperboris. Seria magistral, tanmateix, que la iniciativa legislativa popular (ILP) prosperés i ens avancéssim a la França meridional, on abunden les arènes, el que probablement no succeirà si la votació és secreta. D’altra banda, amb les llistes tancades i blocades i les votacions secretes, on queda el dret dels ciutadans a participar en els assumptes públics mitjançant representants? S’adonen vostès que, si en alguna ocasió la votació no pot ser secreta és precisament quan prové d’una ILP?; és imaginable l’actuació secreta d’un apoderat respecte del mandat exprés i explícit del poderdant, sense la voluntat d’aquest?
Així era el panorama de l’humor a Catalunya quan aparegué un programa a TV3 titulat Pasqual ja no viu sol. Tot fa pensar que fou dissenyat amb un altre títol, Pujol ja no viu sol: no solament la rima, sinó també la partícula ja, que denota una situació preexistent en la que el designat governava en solitari i, esclar, aquest no podia ser en Pasqual, que mai no havia viscut, fins aleshores, al palau de la Generalitat, ni sol ni acompanyat. La dimissió de Pujol i els pactes del Tinell, sospito, obligaren a canviar el títol, i quan amb el primer tripartit la realitat superà la ficció, el pretès programa d’humor forçosament se n’anà en orris; per la mateixa naturalesa dels conceptes és impossible fer una paròdia de la paròdia. Altrament, si el programa no s’hagués suprimit, més d’un espectador hauria acabat confonent-lo amb el telenotícies oficial.
Després de Pasqual ja no viu sol aparegué Polònia, un programa pretesament de sàtira política, però que en realitat és de propaganda, cínica i desvergonyida, en favor del tripartit, com tot seguit veurem; un programa infame que no es retira de TV3 ni per medicina, les excel·lències ignominioses i carpetovetòniques del qual no passen del subproducte. Observin, en primer lloc, que els personatges parodiats són més o menys reeixits, en funció dels casos. A la majoria els claven; als menys no tant; a algun gens. Doncs bé, analitzin aquests personatges i situïn-los en alguna de les tres caselles que acabem d’esmentar; comprovaran que com menys excel·leixen en la vida pública, més fàcil és parodiar-los, i a l’inrevés. La raó és ben senzilla: existeix una escala gradual d’excel·lència entre les persones, els bípedes, els mamífers, els vertebrats, etcètera. En aquesta escala gradual, qui es troba més amunt pot parodiar a qui es troba més avall, però mai a l’inrevés. L’home pot imitar el gall, la cabra, el ximpanzé o qualsevol altra bèstia. I el senyor Leblanch fins i tot podia imitar el discapacitat, per bé que cap bèstia no pot imitar la persona. Una cosa semblant passa amb Polònia: és impossible parodiar l’excel·lència si abans no l’has emulada. Aquesta és la raó per la qual els personatges més mediocres són els més fàcilment parodiables, mentre que els qui realment excel·leixen difícilment ho són.
El senyor Soler, que és un trampós, conscient tant de l’anterior realitat com del que vol el poble, en comptes d’aprofitar la posició privilegiada que ostenta per educar-lo, prefereix donar-li circ, com un emperador qualsevol del baix imperi. Sempre és possible vestir una dona de monja i identificar-la, només pel vestit, amb una religiosa de carn i ossos. Sempre és possible vestir un home de Papa i identificar-lo amb Benet XVI, només pel vestit, esclar. L’italià és una llengua que qualsevol català pot aprendre perfectament en menys de sis mesos; Polònia porta més de sis mesos maltractant-lo amb la típica insolència agosarada de l’ignorant; visca la mediocritat! Els italians mai no han gosat fer el mateix amb el castellà.
Quan la paròdia deixa de basar-se en paraules, expressions, compromisos, obsessions o falques del parodiat, per rebaixar-se a la seva manera de vestir; o bé quan fa una abstracció absoluta del personatge i el reinventa de cap a peus, perquè no pot emular-lo, aleshores la sàtira política cedeix el seu lloc a la ignomínia i a la utilització partidista dels mitjans audiovisuals públics, és a dir, a la propaganda. Aquesta és la trampa imperdonable del senyor Soler, de la que un dia o altre haurà de respondre. Enemic com és de l’excel·lència, desitjaria que tots els catalans fossin uns mediocres. De fet això és el que pretén, fer passar bou per bèstia grossa i alimentar el mite de què tots els polítics són iguals. Només en aquest marasme poden els mediocres passar desapercebuts. D’altra banda, quan en la paròdia es sobrepassen certs límits el seu lloc és suplantat per… Viridiana. El problema del senyor Soler és que no és Luis Buñuel, per bé que el seu subproducte cada dia s’assembli més a aquesta pel·lícula, una pel·lícula que en el seu dia fou titllada de buñuelo per mossèn Ballarín, però que ara ve al cas. Recorden l’escena final de tots els captaires disfressats amb mantellines i tuls ballant sevillanes al so de l’Al·leluia de Händel? Doncs això és Polònia, una calca de Viridiana, per bé que en color.
Pel camí, el missatge inequívoc que haurà rebut l’espectador és que tots els polítics són igual d’imbècils, i això és fer propaganda a favor del tripartit. Hi ha un llibre extraordinari de Philippe Bénéton, La igualtat per defecte, traduït del francès per Jordi Galí (barcelonesa d’edicions) que ara no puc resumir. Només diré que el senyor Soler ha reeixit en la mistificació del concepte d’igualtat, i que el seu capteniment, ves per on, és descrit fil per randa en aquest llibre, publicat a França l’any 1997. En la igualtat per defecte, escriu Bénéton, l’home és pura indeterminació, autonomia sense brúixola, llibertat sense vocació, és allò que fa. Per tant, ja no hi ha jerarquia en l’estructura de l’ésser humà. Les qüestions vitals depenen de l’opinió i totes les opinions són iguals. L’home per defecte queda lliure de tota norma i de tot model, no és des de cap punt de vista un participant d’un ordre que el depassa, gaudeix d’una independència sobirana, és un estranger en l’univers. Cal felicitar el senyor Soler per haver reeixit en aquesta mistificació.
