Li vam posar veu virtual i li vam anar construint una identitat basant-nos en les petites pinzellades que ell aportava. Li vam imaginar un rostre també, una generació, uns gestos i un posat serè. Era fàcil interactuar-hi, igual que era un plaer llegir les seues lúcides publicacions, sempre correctes en fons i forma. Crític fins a l’extrem de vegades; culte i humà sempre, capaç de desgranar un somriure entre línies. La seua incansable activitat a la vida virtual ens permetia entreveure que disposava de temps lliure a la vida real. Virtualitat i realitat entreteixides terapèuticament, com si l’una busqués l’extensió de l’altra. Fins que un dia, el seu darrer tuit – amb un missatge presagi– es converteix en l’últim.
Apenats, però no sorpresos per un silenci que dura mesos, en demanem notícies a la xarxa. Ho fem amb diplomàcia i respecte, com ho faríem per algú que enyorem i no sabem què se n’ha fet. O ho sabem i busquem amb falsa esperança obtenir una altra resposta. La seua vida digital havia quedat abandonada de moment, potser ja conscient que calia aferrar-se a la vida real, la vida física i dolorosa abans que aquesta s’extingís, preservant d’alguna manera, per frustració o pel dolor implacable de la malaltia, la seua dignitat; la seua imatge real, al cap i a la fi.
Els seus companys de xarxa no han pogut compartir els seus moments finals. Només hem pogut donar el darrer cop d’ull al seu perfil, sense regirar objectes personals ni llegir cartes privades. Com si d’una cruïlla es tractés, els dos camins (real i virtual) es bifurquen i s’obliden, restant el camí de pedres i fang l’únic que arribarà al veritable final. L’altre, el que roman en el núvol, quedarà inacabat per sempre més, com si volgués pertànyer a l’eternitat. Allà (o aquí) ha quedat, obert i tancat, com si els seguidors en fórem responsables de continuar-lo. Amb virtual ironia, la vida potser ens vol donar un fil més llarg. I encara que la realitat, implacable, es vulgui obrir pas, i que el mai més –una altra eternitat– és present en tot moment, hi deixem missatges, repiulem un cop més les seus genialitats i comentem amb modèstia els seus pensaments filosòfics en un desig de no deixar-lo anar.
La saviesa clàssica ens ha ensenyat sempre que mentre nosaltres existim, no existeix la mort. I, per tant, si deixem d’existir, no existeix la vida. Hem d’agrair a la tecnologia que faci possible aquesta coexistència, com un intent d’assolir l’eternitat? Una eternitat pagana al capdavall, un llegat que no pertany a ningú o que pertany a tothom, i que no se sap quan acabarà. Ja es va recollir en l’assaig de Pueyo i Benach, que la mort és certa però l’hora incerta (Pagès editors). Si la vida de cadascú està subjecta al temps que ens ha pertocat, amb quin cronòmetre podem mesurar aquesta eternitat que també acabarà essent fugissera? Una eternitat que mai no vindrà després d’una resurrecció ni de cap article de fe.
Ho vulguem o no, les petjades de les nostres vides fugaces i insignificants deixaran un rastre digital. Som pols d’estrelles, diuen. Venim d’una nebulosa i sembla que acabarem pertanyent al núvol. Potser pels segles dels segles.
