Brussel.les, 3 de novembre de 2009
Espanya assumirà per quarta vegada la presidència semestral de la Unió a partir de l’1 de gener. Serà el primer país en començar-la sota el Tractat de Lisboa.
El nou Tractat disminueïx el rol de les presidències estatals, ja que es crearà una presidència estable de la Unió encarnada en una persona triada pel consell Europeu per un mandat renovable un cop de dos anys i mig. L’Alt Representant per a Afers exteriors –actualment Javier Solana- es reforçarà i serà vicepresident de la Comissió Europea. Presidirà els Consells de Ministres d’Afers estrangers, el que feia el país ocupant la presidència semestral. Naixerà un servei diplomàtic propi de la UE.
Espanya estrenarà el concepte de presidència en equip, amb Bèlgica i Hongria, per donar major coherència als 18 mesos de les seves presidències consecutives. Sol succeir que les presidències d’Estats petits funcionen pitjor que les de països amb major tradició de lideratge i capacitat administrativa. La clau és tenir una idea concreta del que es vol aconseguir, i cenyir-se a ella.
Alemanya va brillar el 2007 al desembussar la fallida Constitució Europea. França va gaudir de la seva preeminència el 2008, conjugant la seva ambició de grandeur amb la representació continental. Tant fou així, que a principis d’aquest any Txèquia se sentí molesta amb l’allargada ombra del sempre hiperactiu president Sarkozy.
Però és que la presidència semestral txeca fou una deriva inoperant i vergonyosa. Amb un Cap d’Estat -Václav Klaus- senzillament impresentable. Amb un govern tombat en plena presidència europea i un ex primer ministre, Topolanek, fotografiat nu i menys que digne en la dissoluta Villa Certosa de Berlusconi.
La sòbria Suècia, en contrast, està sent correcta, tot i que discreta.
Espanya es veu com país mitjà a la Unió. Presenta actius potents, com el lligam privilegiat amb el Mediterrani i Llatinoamèrica, i una societat molt europeista. Entre el passiu, la tradició d’aïllament històric, d’ésser i sentir-se perifèria. Era el parent pobre i a més, mai ha sabut el que vol a Europa amb la mateixa claredat que els grans. La seva presidència hauria d’establir unes poques prioritats basades en els seus punts forts, i assegurar avanços tangibles. En canvi, el programa que presenta inclou una llarga llista, una mica amorfa, de generalitats juntament amb projectes invendibles precisament on hauria de liderar de debò.
Començant pels últims, citaré el promoure l’ingrés de Turquia i el canvi de Posició Comuna respecte a Cuba per a endolcir el tracte amb el règim. Pocs aliats trobarà. La majoria de ciutadans de la Unió no desitgen l’adhesió de Turquia, i per altra banda continuen inamovibles els esculls de sempre: el tracte a Xipre, ingerències militars en democràcia, falta de respecte als drets humans, etc.
Quant a l’illa caribenya, de nou la posició hispana contradiu el sentiment de la majoria de països membres, que no entenen el respecte “mutu” entre el govern espanyol i la dictadura cubana i qüestionen que s’ignorin els dissidents per “normalitzar relacions”. Els menys inclinats són països de l’Est que han sofert el comunisme, i els nòrdics.
I seguint amb els objectius amorfos, hi trobem promoure la igualtat, lluitar contra la violència de gènere, promoure la tolerància… Tots ells, o bé estan ja recollits als Tractats, o bé són competències estatals.
El programa espanyol, com no podia ser d’altra manera, es proposa lluitar contra la crisi i a favor de l’ocupació. Cita la competitivitat i la lluita contra el canvi climàtic. Però Espanya batrà rècords d’atur a l’eurozona (més del 20%), està a la cua d’Europa en competitivitat (només davant de Portugal i Grècia sense contar l’última ampliació), i és el membre de la Unió més allunyat de complir els objectius de Kioto de reducció de gasos d’efecte hivernacle.
On sí pot aportar una bona experiència és en el capítol de reforçar la supervisió financera a tot Europa. Pot ser un negociador vàlid per avançar en la diversificació i seguretat del subministrament energètic. I respecte a la immigració, fa de porta d’Europa i presenta una cara més amable que altres països centrats en el control més que en la integració.
Erika Casajoana
