Ben segur que molts comentaris es centraran en la baixa participació, més accentuada a Catalunya (vegeu el com sempre esmolat degotall de Mn. Ballarín d’avui mateix), en el poc interès que generen les institucions europees, en la incidència del tipus de campanya i en la poca motivació que desperten els partits polítics a l’electorat.
Donant tot això per descomptat, m’interessa senyalar dos elements francament positius d’aquesta campanya i d’aquests resultats:
1.- Es confirma i valida un determinat perfil de candidat i missatge dins de CiU. S’ha de reconèixer que l’aposta de CDC per un candidat independent, de perfil clarament sobiranista i contrastada solvència acadèmica ha superat amb nota la prova. Era una aposta arriscada que alguns haguessin utilitzat, a la contra, en cas de sortir malament. Hauran de callar aquelles veus internes que, emparades en una suposada prudència i responsabilitat, defensen la incompatibilitat d’un discurs radicalment nacional amb el rigor intel•lectual i la proposta en els afers del dia a dia. Per altra banda, qui se’n recorda d’un tal Guardans?
2.- Més enllà de les misèries partidistes, tant el candidat de CiU com el d’ERC han sabut estar en el seu lloc, evitant la confrontació mútua i posant per sobre de tot les seves propostes i la futura defensa dels interessos catalans a Europa. En canvi, els discursos simplistes de la por (PSC) i de l’arrogància (IC) han fracassat.
La lectura en clau interna d’aquests eleccions ha de ser molt prudent, especialment per les distorsions que provoca l’abstenció, però si creiem que marca alguna tendència seria de desitjar que CiU, en el futur, seguís la mateixa línia, que el PSC i IC s’ho fessin mirar i que ERC vagi pensant que no li servirà un altre Junqueras per frenar un previsible daltabaix electoral.
