Des de que la nostra economia va malament se’ns acumulen els problemes. La gent que té diners es troba preocupada per la incertesa sobre el futur d’alguns bancs i caixes. Tenen por a perdre el que han estalviat durant tota una vida de treball. Llevar-se un mal matí i trobar-se sense res. Ni tant sols per pagar el menjar, el lloguer o els medicaments.
Comprenc que per alguns jubilats, amb gran poder adquisitiu, podia ser un luxe adquirir a la farmàcia, sense cap cost, una quantitat elevada de productes. Però la gent gran són els que més necessiten dels fàrmacs. I molta gent gran té ingressos molt petits. Generalment són malats crònics amb unes medecines de les que no en poden prescindir i si 1 Euro és insignificant, 10 Euros ja els hi pot afectar el seu pressupost familiar.
En segons quines comunitats espanyoles però al setembre se’ns cobrarà el deute acumulat des de l’1 de juliol del percentatge no pagat del preu de la medicina, segons el nivell de renda. I segons explicava La Vanguardia, a Madrid molts pensionistes han de marxar de la farmàcia sense les medicines. No tenen els diners.
M’entristeix veure aquell ancià que sense la medecina se li fa més feixuga la vida, m’entristeix quan penso que a un pobre avi , que cobra una pensió ínfima, que encara ha d’ajudar els fills, que potser es troben a l’atur, sembla que se’ls abandoni o no siguin una prioritat.
Al nostre país estàvem massa ben acostumats. Habitatges per a tothom, els bancs que deixaven alegrement uns diners que no eren seus, medecines sense remuneració pels pensionistes, dos i tres cotxes per família i tantes coses que eren un luxe no sempre sostenible. Però anàvem tirant dient qui dia passa any empeny.
Sóc de les que opino que les coses sense cap mena de cost no s’aprecien i que s’ha fet molts abusos. Per tant s’havia de posar una mesura de contenció amb els fàrmacs però quan les coses van bé tothom és feliç, més quan van malament costa desprendre’s de moltes coses que ens semblen imprescindibles. I sempre paguen justos per pecadors. Amb els bancs, les hipoteques, els negocis, els impostos, les medecines. És imprescindible que cadascú individualment sigui responsable del que fa i contribueixi al bé comú però a l’hora cal exigir encara més responsabilitat a qui té poder de decisió en diferents àmbits perquè les irresponsabilitats polítiques i econòmiques del passat ens han portat ara aquesta trista herència que injustament hem de pagar entre tots.
A mi m’ha tret del quadre sanitari dela Seguretat Socialunes gotes pels ulls i he d’esperar que l’oftalmòleg em doni hora per veure que em recepta o pagar íntegre de la meva butxaca un bon dineral perquè els ulls no se’n ressentin.
Problemes en tot. No perdo l’esperança però la confiança i credibilitat amb els que ens governen cada dia és més petita.
