Quan em trobo als que durant anys van ser els meus amics tothom em diu el mateix: “Sobretot, si necessites alguna cosa digues-m’ho!” M’explicava la Pepita que va patir un ictus i ara no pot caminar i s’ha de desplaçar amb el taca-taca. “Però jo no necessito que em facin cap favor!”, em continua dient. “Jo voldria que no m’ignoressin quan fan trobades d’amics, però ningú no es recorda de mi. Quan me’ls trobo a l’ambulatori o al supermercat que, pràcticament, són els únics llocs on vaig! Sembla que s’alegrin molt de veure’m, perquè no falten ni els petons ni els com estàs amb somriures d’orella a orella, però, també m’he adonat que alguna vegada han fet veure que no m’han vist”.
Potser és que ser psicòloga té aquestes coses, que he vist massa persones que, quan la vida els ha jugat una mala passada, per malaltia o, senzillament, perquè s’han fet grans els que abans es deien els seus amics, deixen de tenir-los en compte si, per exemple, un dia queden per dinar.
Això va per a totes aquelles persones solidàries que els agrada apuntar-se a curses per lluitar contra el càncer, o per les malalties neurodegeneratives, o el que sigui!, és divertit i queda bé penjar la foto a Instagram. Organitzar gales, festes o sopars per recaptar diners per lluitar contra bullying, o contra la violència de gènere, o el maltractament animal. És bo –i sort n’hi ha! – però això no és empatia, això és fer vida social i quedar bé. Tampoc no són empatia aquells llacets de color rosa que ens arriben al mòbil el dia del càncer de mama i que whatsapp diu “reenviat moltes vegades” o els arrodoniments solidaris que ara demanen a alguns comerços per donar-ho a una causa justa.
Consti que estic molt a favor de totes aquestes i altres iniciatives que poden ajudar a recaptar diners quan calgui, però ser empàtic és adonar-nos que tenim un amic que li agrairia que el convidéssim el dia que fem una trobada. Que ens adonéssim que un dels problemes més grans que hi ha a la nostra societat és el sentiment de solitud i que, moltes vegades, l’experimenten persones que, senzillament o s’han fet grans, o estan malaltes i van més a poc a poc que abans, o no poden sentir com abans, o no poden parlar com abans. En definitiva, quan no són tan divertides com abans.
“Quan em van diagnosticar la malaltia la gent em deia, no et quedis a casa i, quan vaig poder, vaig intentar contactar amb els amics, però mai no tenien temps. Et deien que sí, que sí, però res més.” Es lamenta el Ferran. “Quan les teves capacitats ja no són com les d’abans, els amics et deixen de costat i el que més m’emprenya és que em fan sentir culpable per no apuntar-me a ioga, o a tallers de memòria, o a pintar mandales. Coses que mai no m’han agradat. Em diuen que no em sé adaptar”
La Rosa, quan el seu pare va necessitar ajuda va adonar-se que: “La gent es mor de ganes d’ajudar a un iaio desvalgut, però sense que molesti. Quan al meu pare li van diagnosticar Alzheimer tothom l’admirava perquè era molt actiu i es mostrava com un lluitador i no es va arronsar però, quan les pèrdues de memòria van anar a més, un dia em va demanar que li mirés si el mòbil anava bé, perquè enviava missatges de whatsapp al grup d’amics que jugaven a cartes i no li responien. El telèfon anava bé, però vaig saber que havien obert un altre grup de whatsapp sense ell”. La Rosa va callar un moment i va dir: “I això que és un grup que tots tenen més de setanta anys!”
