HOMILIA 2010-04- 28 DIUMENGE DE RAMS
L’evangelista Lluc ens acaba de descriure la mort de Jesús en un ambient de tenebra, ens deia que: “cap el migdia s’estengué per tota la terra una foscor….. el sol s’havia eclipsat”. La foscor és el símbol de la mort i del mal, fent servir les paraules que Lluc posa en boca de Jesús en el moment en que el fan presoner, és “l’hora del poder de les tenebres”. El primer diumenge de Quaresma, en el relat de les temptacions de Jesús, ens deia el mateix Lluc, que el Maligne, vençut en aquell combat, però no derrotat del tot “s’allunyà de Jesús esperant que arribés la seva oportunitat”. Ara és la seva oportunitat, ara és la seva hora, l’hora en que el Maligne es manifesta a través dels qui, en lloc de deixar-se endur per l’esperit de Déu, es deixen endur per l’esperit del mal.
També avui, en aquest món nostre on quantitat d’infants, joves, adults i ancians sofreixen per causes molt diverses com són la violència i la injustícia, la malaltia física, l’experiència de la mort i el resultat de la duresa de cor d’alguns que oprimeix a milers i milers de germans en la humanitat, pot produir-se la sensació de que també és l’hora del poder de les tenebres. Quan es manifesta l’esperit del mal, el rostre de Déu queda com difuminat, dóna la sensació que no existeix i el missatge d’amor fratern de Crist sembla una utopia irrealitzable. Aquestes situacions fan que molts ens preguntin: On és el vostre Déu? Com és que, si existeix, no intervé? On és Déu en aquestes situacions doloroses i dramàtiques?.
El relat de la Passió de Jesús que acabem d’escoltar ens aproxima a la resposta d’aquesta pregunta: Déu és a la creu. Déu està patint en la seva humanitat la tortura injusta, està suportant el rebuig burleta dels qui no han acollit el seu missatge. Déu és a la creu, vessant la seva sang fins la mort, Déu és a la creu íntimament solidari amb tot el sofriment humà. Tot plegat, un fet – la crucificació i la mort de Crist – que Lluc no dubte de qualificar d’espectacle i que va més enllà dels límits de l’espai i del temps d’aquell moment.
Però la creu no és només un acte de solidaritat en el dolor, és amor que dóna vida. Jesús mor estimant, estimant fins i tot als seus botxins als quals excusa i perdona perquè “no saben el què fan”. No és estrany que el centurió que comandava la tropa, al veure tot el que estava passant exclamés: “És veritat, aquest home és innocent”. No és estrany que la gent que havia contemplat aquell espectacle se’n tornés donant-se cops al pit. Cops al pit en veure la condemna injusta, la crueltat dels soldats, les burles de les autoritats i l’actitud pacífica de Jesús que s’abandona a les mans del Pare.
També nosaltres hem contemplat en el nostre cor aquest espectacle a mesura que avançava la lectura de la Passió. També tots nosaltres, creients i no creients, al igual que aquella gent davant la crucificació de l’Innocent, tots, hauríem de manifestar la nostra consternació davant les injustícies i horrors del nostre món. Tots, homes i dones de bona voluntat, ens hauríem de donar cops al pit en veure tot el que els éssers humans som capaços de fer a altres éssers germans en la humanitat.
La creu és solidaritat i compromís. Jesús ens és model de veritat, de justícia i de lliurament als demés. La seva gràcia ens dóna força per no caure en la temptació i així poder treballar a favor d’una societat fonamentada en l’altruisme i la pau. Nosaltres no podem abastar ni entendre tot el misteri del mal i el dolor en el món, especialment el dolor dels innocents. Però l’agonia del Déu fet home ens demostra que realment Déu és Amor, un Amor que se’ns dóna en aquesta eucaristia en la que tornem a fer present i sintetitzem tot el que acabem de llegir. Tinguem molt present que l’última paraula no té mai ni el mal ni la mort, tinguem present que Jesús ofereix a tothom el perdó de les culpes perquè tothom pugui compartir amb ell i per sempre el seu regne de Vida i de Joia.
