A vegades, fins i tot a les ciutats més grans i sorolloses, les persones es senten soles. No tothom és capaç d’interactuar i relacionar-se fins al punt de crear una xarxa d’amistats o coneguts que els ajudi a no sentir-se aïllats.
Això era el que li passava a la Pia. Era una noia filla única, amb poca família, que vivia lluny, a centenars de quilòmetres de la gran metròpoli. La Pia, en canvi, s’havia criat amb els seus pares en aquella ciutat immensa. Va tenir una infància que ella creia feliç, al costat d’uns pares que es desvivien per ella. Eren persones reservades, amb pocs amics, així que la petita Pia només els tenia a ells.
Tot i que a l’escola tenia companys i era una nena afable i generosa, poques vegades comptaven amb ella per jugar després de classe. El seu pare, un home de posat seriós, la recollia puntualment per la porta principal, sense donar peu que es quedés una estona més amb els altres nens.
La seva infància va transcórrer en una felicitat tranquil·la. Van passar els anys i va arribar la joventut, que va viure sense pena ni glòria. Primer, tancada amb els llibres, estudiant per forjar-se un futur. Més endavant, va aconseguir una bona feina en una gran empresa, però tampoc allà va saber fer amistats.
En sortir de l’oficina, passejava sense rumb pels carrers de l’enorme ciutat —una urbs de més de 37 milions d’habitants—, asseguda a vegades en un banc, com si mirés una pel·lícula aliena, observant la gent passar en tota la seva diversitat.
Així va ser com la Pia va arribar a la maduresa. Amb el temps, i després de la mort dels seus pares, es va quedar completament sola. Llavors sí que va sentir la desolació. Havia perdut el seu suport moral i emocional, i trobava molt a faltar les converses durant el sopar, repassant el dia.
La seva única interacció era amb la peixatera, el forner i el cambrer que cada matí li servia el cafè a la cafeteria propera a la feina. Hi arribava sempre una hora abans, llegia el diari i escrivia en una petita llibreta els seus pensaments. Tot era un ritual metòdic Com si fos un robot, res no es sortia de la seva rutina.
Quan va arribar als seixanta anys, un dia, immersa en els seus pensaments, es va adonar que la vida li havia passat sense viure-la. Tot havia estat tan sistemàtic, mètodes i costums.
Aquell dia va fer un clic dins seu. Va pensar que ja no podia recuperar el temps perdut, però tampoc sabia com redirigir la seva vida. Només de pensar-ho, li feia vertigen.
Després de mesos reflexionant sobre la seva situació, va arribar a la conclusió de deixar la gran ciutat. Ja a les portes de la jubilació, no hi tenia cap lligam. Va buscar un poble petit. No necessitava ningú —al cap i a la fi, estava acostumada a estar sola, envoltada d’una multitud que ni tan sols es mirava als ulls.
Després de mesos reflexionant sobre la seva situació, va arribar a la conclusió de deixar la gran ciutat. Ja a les portes de la jubilació, no hi tenia cap lligam. Va buscar un poble petit. No necessitava ningú —al cap i a la fi, estava acostumada a estar sola, envoltada d’una multitud que ni tan sols es mirava als ulls.
Va fer les maletes, va tancar la porta del seu pis i, encara amb la mà al pany, va aixecar la vista i la va mirar per última vegada. I es va dirigir a l’estació, sola, com de costum, va pujar a un tren amb destinació al camp, on dies abans havia comprat una petita casa.
El viatge se li va fer amè, observant de reüll l’anar i venir de la gent que pujava i baixava del tren, cadascú amb la seva vida a la maleta. Cinc-cents quilòmetres després, va arribar al seu destí. Només baixar del tren, un home a l’estació es va acostar amablement, li va oferir ajuda amb l’equipatge i la va acompanyar fins al taxi. El taxista li va explicar tot el que havia de saber sobre el poble. Fins i tot va arribar a riure amb aquell tarannà tan proper.
El viatge se li va fer amè, observant de reüll l’anar i venir de la gent que pujava i baixava del tren, cadascú amb la seva vida a la maleta. Cinc-cents quilòmetres després, va arribar al seu destí. Només baixar del tren, un home a l’estació es va acostar amablement, li va oferir ajuda amb l’equipatge i la va acompanyar fins al taxi. El taxista li va explicar tot el que havia de saber sobre el poble. Fins i tot va arribar a riure amb aquell tarannà tan proper.
Va arribar a casa seva i, abans que pogués deixar les maletes a terra, van trucar a la porta amb insistència. En obrir, la Pia es va sorprendre en veure una dona que deia ser la seva veïna i que li donava la benvinguda a la seva nova llar, oferint-li la seva hospitalitat.
Va ser un dia llarg. La Pia es va donar un bany i es va ficar al llit, panxa enlaire, amb les mans creuades sobre el ventre, mirant al sostre. La gent d’aquell poble tan petit era sociable, generosa, divertida. Va pensar en tot plegat i va entendre que, en un sol dia, havia viscut més que en dècades. Que aquella felicitat estranya, genuïna, era nova i real per ella
Per primer cop, no es sentia sola.
