A final del 2023 vaig escriure un parell d’articles titulats Fira de dietes i Menjar a l’hora. En aquells articles feia una reflexió sobre diferents models de dietes, les modes i la més recent d’aquestes de deixar franges horàries del dia o dies de la setmana sense ingerir aliment.
Recordaré que el dejuni intermitent és un patró alimentari que alterna períodes de menjar i dejuni en un horari regular i que d’un quant temps ençà s’està convertint en una alternativa popular a les dietes tradicionals amb restricció calòrica, que, tot i considerar-se saludables, sovint són insostenibles a llarg termini.
Una de les coses que em crida l’atenció de tot aquest moviment és com els que propugnen alguna d’aquestes dietes, les defensen amb l’argument de què i com menjaven els nostres ancestres. Alguns dels defensors de dietes intermitents diuen que els primers humans no menjaven amb freqüència i d’això construeixen un argument en defensa del dejuni.
Ho fan com si no menjar amb periodicitat fos una característica innata de l’individu. Em sembla del tot absurd. Com pressuposar que aquells primers homes estaven més sans.
Convé recordar que els primers homínids, com qualsevol dels éssers vius, depenien del clima. Accedir als aliments estava condicionat pel clima. Precisament, un dels avenços més grans dels nostres avantpassats fou aprendre a conservar els aliments. Com tots els animals d’aleshores, menjaven quan podien i del que trobaven. Hi havia moments d’abundància d’aliments i altres, a l’hivern, en què l’aliment era més escàs. Estudis arqueològics mostren, a partir d’ossos i dents, que també hi havia períodes d’escassetat amb malnutrició. Hi ha animals que estan adaptats a l’escassetat d’aliments, com els ossos, que hibernen. Els humans no.
Extreure d’això que l’home, de manera natural, ha de practicar el dejuni intermitent em sembla una bajanada. Res ens diu que això sigui sa.
Sí que sabem que les dietes de restricció calòrica moderada, que no tenen res a veure amb el que passava als nostres ancestres, permeten reduir el pes, millorar el perfil lipídic, regular la tensió arterial, reduir els pics de glucosa en sang, la resistència a la insulina i la hiperglucèmia i, en conseqüència, reduir el risc de patir algun accident cardiovascular i la diabetis tipus 2. Es considera una de les millors formes d’afavorir la longevitat amb bona salut.
En un article recent (*) un equip d’investigadors ha comparat i avaluat l’efecte de les dietes de dejuni intermitent, dietes amb restricció energètica contínua amb la dieta sense restriccions. La comparació l’ha fet sobre el pes i els indicadors de risc de patir accidents cardiovasculars i diabetis tipus 2.
Aquests investigadors conclouen que es van observar petites diferències entre algunes dietes de dejuni intermitent i la restricció energètica contínua, amb algun benefici de pèrdua de pes amb el dejuni en dies alterns en assajos de més curta durada. Els resultats del seu estudi proporcionen alguns indicis que les dietes de dejuni intermitent tenen beneficis similars a la restricció calòrica.
Els investigadors són prudents i diuen que calen assaigs de més llarga durada per corroborar aquests resultats. Aquest estudi va durar entre tres i cinquanta-dues setmanes (mitjana de dotze setmanes).
A parer meu, hi ha una conclusió que fa molt temps que és òbvia o m’ho sembla a mi. Hi ha una relació entre l’obesitat, el sobrepès, la composició corporal i el risc de patir les malalties abans esmentades. Les dietes que redueixen la ingesta total d’energia redueixen el pes. Reduir el pes de manera natural amb una alimentació sana té a veure en reduir la ingesta energètica i millorar la composició corporal. Es pot reduir de moltes maneres, però jo crec que és millor fer-ho d’una manera ordenada i sense necessitar martiritzar-se dient: avui no toca menjar.
Estudiar com, quan, quant i què menjar donarà per molts assaigs i publicacions, seran estudis multifactorials molt complexos, però moltes de les conclusions ja les sabem els que ens ocupem de la teoria o de la pràctica de la nutrició. Dubto que em diguin coses que la bioquímica i la fisiologia no hagin ja dit.
Fugint de qualsevol pedanteria, jo no tindria cap problema per recomanar la millor manera de menjar a qualsevol persona que desitgi millorar la salut. La meva experiència, no professional, evidentment, és que les persones escolten, però no tenen ganes de fer el petit esforç d’adquirir hàbits saludables.
(*) Semnani-Azad Z, Khan T A, Chiavaroli L, Chen V, Bhatt H A, Chen A et al. Intermittent fasting strategies and their effects on body weight and other cardiometabolic risk factors: systematic review and network meta-analysis of randomised clinical trials BMJ 2025; 389 :e082007 doi:10.1136/bmj-2024-082007
