La Carolina és una àvia compromesa amb els horaris laborals de la seva filla. Fa temps que, quan arriba a casa després d’una jornada aclaparadora, obre la porta, es descalça i es serveix una copa de vi abans de preparar-se per a una bona dutxa en silenci. Però aquesta nit és diferent. Té un pensament recurrent. Potser per a molts és una cosa insignificant, però per a ella és una gran fita. Sempre han decidit per ella: primer els seus pares, després el seu marit i, ara, la seva filla, que sap molt bé què és millor per a ella: fer d’àvia les 24/7 i “gaudir “dels seus néts.
L’endemà, després de preparar l’esmorzar per a tres nens d’entre 1 i 6 anys, acompanyar-los a l’escola i tornar a casa de la seva filla per recollir el dúplex espectacular, es va asseure al sofà. Mentre contemplava aquell saló amb finestrals immensos per on entrava una llum preciosa, li va venir al cap una frase: ” Que busquin una cangur” , Ja ho tenia decidit: me’n vaig de viatge
Va anar a l’agència de viatges més propera per no perdre temps ni donar lloc als dubtes. Va escollir un creuer, però no un de qualsevol, no: un creuer que donava la volta al món. Ni més ni menys. Quan va tornar a casa, va deixar la documentació damunt la taula. Quan la seva filla va arribar i ho va veure, li va preguntar:
—No pensaràs anar-te’n sola de creuer, oi?
I la Carolina va respondre amb un sí rotund i segur. En aquell moment semblava que un tsunami estigués passant pel saló minimalista i modern. Però ella ho tenia molt clar. Marxaria en deu dies.
Des que va enviudar, ara fa tres anys, tot ha girat al voltant de la seva filla, el gendre i els tres nens. Sempre compten amb ella per a dinars, sopars i vacances.
—Els sopars són un cas curiós… Sempre surten ells dos, i ella es queda amb els nens.
Uns nens que estima amb bogeria, però que la treuen de polleguera tan bon punt s’obre la porta de casa.
Els deu dies van passar ràpid entre preparatius i biberons. Una maleta plena de vestits de festa, sabates de taló… A punt per a la volta al món.
Amb 70 anys, la Carolina estava fantàstica. Sempre havia estat una dona guapa, amb classe, però els últims anys no havia tingut temps per cuidar-se, i això havia de canviar.
El gran dia va arribar. Es va llevar molt d’hora, nerviosa i emocionada. Va arribar al port a l’hora indicada i, mentre feia cua per passar el control, no podia evitar pensar:
—Què faig jo aquí… sola?
La tripulació indicava cap a on havien d’anar, i, un cop al camarot, va conèixer la seva companya. Sí, havia demanat compartir camarot. Una senyora més o menys de la seva edat, educada i molt agradable ,amb una ampolla de vi blanc a la mà.
—Hola, soc la Sofia. Brindem per la llibertat?
—Sí, i per no haver de canviar bolquers.
Van riure totes dues. A l’hora de la festa, la Carolina es va enfundar un dels seus vestits de nit, es va posar els talons i va sortir darrere de la seva companya. Va ballar amb un grec que es deia Andru (però segurament es digues Paco).
La seva filla li va enviar un missatge per WhatsApp:
—Tot bé, mama?
I ella va respondre, somrient:
“Si estimada, tot bé, digue’ls als nens que l’àvia està aprenent a viure…i a dir ‘tequila’ en deu idiomes”
