És una loteria que ens toca a tots sense posar-hi ni un euro. He vist com marxaven pares, germà, avis, molts familiars, amics. I jo mateixa, fa anys, no vaig emprendre el camí sense retorn, de miracle, en un accident d’automòbil en el que un bon amic va marxar sense acomiadar-se.
El tema de la mort sempre és trist. Quan veus que una persona estimada és cridada al regne etern et commou, principalment si és jove i ple de vida. Però el gran misteri continua sent una incògnita.
Jo, que sóc filla de poble, on tothom es coneixia, vaig viure de nena, pot dir-se dramàticament i amb misteri, el dolor de veure quan una persona ens deixava i les campanes ploraven per una vida que havia traspassat les fronteres de l’univers. En els pobles la mort era més crua, amb més vivència, amb el dolor més compartit, menys anònima. No en podies prescindir ni ignorar-la.
La població sencera s’arribava al domicili del difunt, unes monges o veïns vetllaven el cadàver tota la nit i traspassar el llindar d’aquella casa era traumàtic.
Recentment, amb quinze dies, he sentit la mort de dues cunyades i un cunyat i encara que el dolor pels familiars és molt intens, ara la societat mira de disfressar-lo.
Tant en pobles com en ciutats el difunt no es queda a casa. Es trasllada a un tanatori que generalment té unes vistes meravelloses, uns salons impressionants, quasi un luxe desmesurat. Per unes hores les persones expressen el condol a la família. I a la nit es tanca. I els familiars, molts amb el dolor de deixar a l’ésser estimat sol, han de marxar a casa.
Els funerals normalment es fan també a la capella del tanatori, on un quartet toca música clàssica i el sacerdot diu una petita homilia, com lliçó apresa i que ja ha repetit mil vegades. Seguidament molts són portats al cementiri i cada vegada més a la incineració.
Alguns han demanat que escampin les cendres al mar, a la muntanya a l’estadi de futbol on tantes tardes han gaudit i patit amb els seu equip. Personalment m’esgarrifa que les restes del difunt volin per l’aire i es perdin a voluntat del vent per la terra o per l’aigua.
Altres les guarden en una urna i les porten al cementiri i les tanquen en un nínxol. Conec alguns que les enterren en el jardí de la seva propietat pensant que el difunt serà més feliç vora de la terra estimada.
Sóc de les que per Tots Sants porta flors al cementiri pels ésser estimats traspassats. D’ells queda només el record cada dia més borrós, més llunyà, però sempre present.
Quan va caient la tarda del dia de Difunts i veig els nínxols coberts de flors que aviat es marciran, m’adono de la tristesa i soledat que impera en el recinte. El sol tímid s’ha amagat a l’horitzó, la nit cau lentament i en aquell silenci impressionant penso en Becquer, en la seva poesia quan diu:
“Dios mio, que solos se quedan los muertos”
I jo amb tristesa hi afegeixo:
I que sols ens quedem els vius!
