Recordo, com si fos ara, la gran festa del cinquantenari de la coronació, en ple franquisme. A cada carrer i plaça de Berga es van organitzar comissions per fer garlandes, enramades i… gresca. Tothom recordava la festassa de l’any 1916, quan tot Catalunya va venir a Berga per la coronació canònica de la Mare de Déu de Queralt. Tothom comentava la migradesa del vint-i-cinquè aniversari, ocorregut poc després de la guerra civil, quan el santuari queraltí, com totes les esglésies de Berga, havia estat trinxat, desballestat, robat i profanat. Pel 75è aniversari la commemoració amb les llibertats polítiques retrobades i l’autonomia de Catalunya, la cosa fou espectacular, ningú s’ho imaginava.
Ara encarem el centenari, amb un edificis de Queralt, els que són propietat exclusiva de l’Església, arranjats, perfectes i totalment adequats per servir al seu ministeri. Tots els immobles propietat de l’Ajuntament de Berga, de forma exclusiva, des de l’any 1974, fan tota la pena del món, estan deixats, bruts, desocupats i no serveixen a la pràctica per res de res. L’Ajuntament de la ciutat de Berga, des que tenim democràcia, no s’ha pres mai seriosament el que és o significa Queralt. Van fer un ascensor inclinat, evidentment les persones amb discapacitats motrius -i ho sé per experiència familiar- han de poder pujar al santuari, però en lloc del món s’hagués deixat fer aquest desori, l’ascensor arriba al santuari entre la barra de l’antic restaurant i el menjador, just a dues passes dels lavabos, de manera que espatlla totalment la façana i la plaça d’aparcament. Un bunyol com aquest mai hagués estat possible fer-lo a Núria, Montserrat, el Miracle, el Lluc o…
Llegim consternats la judicialització queraltina, això no és nou. A principi del segle XX, després de la festa de la coronació, l’Ajuntament de Berga es va apropiar tots els immobles de Queralt, església i sagristia incloses. Per l’enderroc municipal d’un muret fet pel capellà custodi, el bisbe de Solsona, va tancar Queralt tres anys… les disputes per la propietat de Queralt sempre han fet molt mal a l’Ajuntament de Berga, abans eren contra l’Església Catòlica, ara són per a una concessió municipal. Queralt era de l’Església i el bosc, un bé comunal, ni la muntanya de Queralt ni el seu santuari mai foren desamortitzats per Mendizábal o els seus successors liberals… però l’ambició municipal berguedana va poder més i de mica en mica ho van anar “municipalitzant” tot. He vist de tot en projectes per al santuari berguedà, des d’aquell que volia fer-hi una urbanització de xalets a dalt a la muntanya fins a un pila de projectes per fer funiculars, aeris i de tot… evidentment res mai s’ha fet… Berga i Queralt, millor dit, el poder municipal i Queralt en temps de llibertat i democràcia no han anat mai junts.
Queralt era un referent per a tothom, el restaurant del santuari fou un lloc per a dinars, casaments, celebracions i commemoracions de tot tipus… Quan els anys de les vaques grosses la Generalitat o la Diputació de Barcelona van pagar… les obres del Patronat de Montserrat o Núria, aquí a l’Ajuntament de Berga, res de res… Amb mossèn Ballarín a Queralt, el capellà més mediàtic de la democràcia a Catalunya, es va fer, per la seva mediació, la façana de l’església, que és obra de l’arquitecte Coderch, joia de l’arquitectura moderna catalana. Mossèn Ramon Barniol ha fet el miracle de fer una església nova, pisos excepcionals, sagristia perfecta, tot és meravellós, mentre el patrimoni municipal berguedà a Queralt cau i cada dia està més malament. Si tots els edificis de Queralt fossin del bisbat de Solsona, això de ben segur que no hagués passat mai.
Som a quatre anys del centenari de la festa més gran que mai hi ha hagut a Berga fins ara… i l’hostatgeria i el restaurant queraltí… res. De vegades, mirar al passat pot servir per esmenar els errors, però la gestió municipal de Berga a Queralt sempre ha comès els mateixos
Que la Mare de Déu de Queralt, si pot i té temps, il·lumini els gestor de la ciutat de Berga per vetllar pel seu santuari.
Manresa 1950. Advocat, investigador de la cultura popular i bibliòfil. Llicenciat per la UB i la LSE. Participà activament en la lluita antifranquista i independentista. Ha col·laborat en diferents mitjants. DInamitzador i activista cultural a la ciutat de Berga. Ha publicat diversos llibres sobre temes de cultura popular, història i país.
@ramonfelipo
Article anteriorPresident
Article següentFer-se perdonar