?Com més llengües parlem, millor. El monolingüisme és empobridor. No podem confondre la idea de llengua oficial, que a Catalunya és un rang que només ha de correspondre al català, amb la idea de monolingüisme. Una única llengua oficial. Protegida, impulsada, sense cap possibilitat de discussió sobre quina ha de ser la llengua vehicular de l’escola, de la Universitat, de la Justícia. I, després, plurilingüisme total. Com més llengües parlem i coneguem, millor. Una gran majoria d’espanyols és monolingüe i, en aquest terreny, quan ells parlen de llibertat de llengua, només ho fan per preservar el seu monolingüisme empobridor i, de retruc, per limitar l’ús del català a àmbits i espais merament provincians, reduïts. Ara recorren la LEC tan sols, diuen, perquè els pares han de poder escollir la llengua d’ensenyament dels seus fills. Quina barra! Enlloc del món no passa això. Tampoc no passa a Espanya. Quan un espanyol reclama llibertat, prepara’t. Prepara’t i tremola perquè segur que deu voler imposar-te alguna cosa o prendre’t directament allò que és teu, espoliar-te’n. Que aprenguin llengües d’una vegada! Que ens deixin en pau i no facin el ridícul d’aquesta manera! El ridícul de Zapatero, que quan finalment aconsegueix entrevistar-se amb el seu ídol Obama no ho pot fer en anglès perquè no en sap. El President del govern d’Espanya només sap el castellà i més val que no parlem de l’espectacle lamentable que féu a l’Assemblea francesa parlant en francès. Quina pena i quin mal exemple! I no és que a Catalunya tinguem un nivell gaire més alt. Una mica més alt, sí, però no gaire. Els presidents Pujol i Maragall parlen diverses llengües i ens feren quedar força bé en aquest sentit. Però també en aquest aspecte hem retrocedit els darrers anys. Parlar i interessar-se per llengües diferents és una qüestió de prestigi, de ments obertes i ben disposades. I d’aquella llibertat que sents quan visites altres països i en coneixes la llengua i això sol ja facilita que no et sentis estrany ni cohibit ni insegur. Parlar altres llengües, a més, permet no només entendre les paraules i el discurs sinó també l’ànima dels interlocutors. Cada llengua expressa una manera pròpia de ser i d’entendre el món i l’existència. Cada llengua és l’expressió de l’ànima del poble que la té com a pròpia. Si vius a Catalunya i tens fills, aquests fills seran educats en la llengua del país, naturalment. Com passa a tot arreu. I no tinguis por, que després ja farem que parlin i en sàpiguen com més millor. Perquè és d’això, i no de cap altra cosa, del que es tracta quan es parla de llibertat de llengües.
