Quan vaig acabar de llegir l’article del professor Ángel Rodríguez Luño “Relativismo, verdad y fe” vaig pensar que era molt difícil bastir una anàlisi millor i més complerta d’aquesta malaltia que presenten en comú molts posicionaments i discursos intel·lectuals actuals. En el seu estudi vaig descobrir diseccionats alguns fonaments i punts de partida de la filosofia relativista, i vaig conèixer, brillantment desentranyades, algunes de les seves conseqüències existencials gens menyspreables. És molt interessant també l’exposició de la interacció d’aquest posicionament vital amb la fe cristiana, que resulta incompatible.
El treball de Rodríguez Luño és profund, acadèmic i sistemàtic, però, a la vegada, força divulgatiu i entenedor. No coneixia el professor, però vaig posar-me en contacte amb ell a través de la web de la seva universitat a Roma (Università della Santa Croce) i li vaig demanar permís per a seleccionar, traduir i publicar algunes parts del seu article. Em va contestar molt amablement i em va donar el seu consentiment, la qual cosa li ho agraeixo enormement.
L’article està molt ben estructurat. He mantingut els títols dels diferents apartats, i m’he limitat a recollir, un darrera un altre, un seguit de paràgrafs seleccionats procurant de mantenir el seu significat i la seva cohesió expositiva. Els publicaré en tres entregues, amb el desig que siguin del interès i pel profit personal dels lectors.
La fe cristiana davant el desafiament del relativisme
La filosofia relativista diu que cal resignar-se al fet de que les realitats divines i les que es refereixen al sentit profund de la vida humana, personal i social, són substancialment inaccessibles, i que no existeix una única via per apropar-se a elles. Cada època, cada cultura i cada religió hauria utilitzat diversos conceptes, imatges, símbols, metàfores, visions, etc. per a expressar-les. Aquestes formes culturals poden oposar-se entre si, però en relació als objectes als quals es refereixen tindrien totes igual valor. Serien diversos modes, cultural i històricament limitats, de referir-se de mode molt imperfecte a unes realitats que no es poden conèixer. En definitiva, cap dels sistemes conceptuals o religiosos tindria sota cap aspecte un valor absolut de veritat. Tots serien relatius al moment històric i al context cultural, i d’aquí ve la seva diversitat i, fins i tot, la seva oposició recíproca. Però dins d’aquesta relativitat, tots serien igualment vàlids, en tant que vies diverses i complementàries per apropar-se a una mateixa realitat que substancialment roman oculta.
La idea relativista de la condició humana seria la següent: els homes seriem uns cecs que patim el risc de fixar com un absolut un coneixement parcial i inadequat, inconscients de la nostra limitació intrínseca (motivació teòrica del relativisme). Quan caiem en aquesta temptació, adoptem un comportament violent i irrespectuós, incompatible amb la dignitat humana (motivació ètica del relativisme). Allò lògic seria que acceptéssim la relativitat de les nostres idees, no tan sols perquè això és el que es correspon a l’índole del nostre pobre coneixement, sinó també en virtut del imperatiu ètic de la tolerància, del diàleg i del respecte mutu. La filosofia relativista es presenta ella mateixa com el pressupost necessari de la democràcia, del respecte i de la convivència. Però aquesta filosofia no sembla adonar-se de que el relativisme fa possible la burla i l’abús dels qui ostenten el poder, els quals poden promoure els seus propis interessos econòmics, ideològics, de poder polític, etc., a costa dels altres, mitjançant la manipulació hàbil i sense escrúpols de la opinió pública i dels altres ressorts del poder.
Què té que veure tot això amb la fe cristiana? Molt. Perquè és essencial al Cristianisme l’autopresentar-se com a religió veritable. La fe cristiana es mou en el pla de la veritat, i aquest pla és el seu espai vital mínim. La religió cristiana no és un mite, ni un conjunt de ritus útils per a la vida social i política, ni un principi inspirador de bons sentiments privats, ni una agència ètica de cooperació internacional. La fe cristiana, per sobre de tot, ens comunica la veritat sobre Déu, encara que no exhaustivament, i la veritat sobre l’home i el sentit de la seva vida. La fe cristiana és incompatible amb la lògica del “com si”. Nos es redueix a dir-nos que hem de comportar-nos “com si” Déu ens hagués creat i, per tant, “com si” tots els homes fóssim germans, sinó que afirma, amb pretensió veritativa, que Déu ha creat el cel i la terra i que tots som igualment fills de Déu. (…) És a dir, la fe cristiana es dissol si en el pla teòric s’evadeix la perspectiva de la veritat, segons la qual els qui afirmen i neguen el mateix no poden tenir igualment raó, ni poden ser considerats com a representants de visions complementàries d’una mateixa realitat.
