I em pregunte si el foc haurà cremat les lletres de Cullera de la muntanya. I em pregunte amb quin fonament es decideix fer un castell de focs artificials amb Alerta 3 i vent de ponent?”Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?”. I mentre això ocorre el poble segueix qüestionant-se el perquè de decisions absurdes, la terra mor fosa en flames i amb ella morim, un poc, nosaltres, que som part d’ella. Absurda, irracional, incoherent, desgavellada, insensata, il·lògica, inadmissible i, més encara, és la sensació que s’experimenta al vore foc de festa cremar, com cremava, el patrimoni de Cullera i dels valencians.
I ara busca-li qui t’ha pegat perquè els responsables miraran cap a altre lloc com si la cosa no anés amb ells. Doncs és hora que donen la cara i moltes explicacions i, en especial, que ens diguen amb quin fonament decidiren no aturar uns focs artificials que no calien per fer festa i que s’hagueren pogut reservar per un moment millor. Obvi? No? Doncs sembla que per a altres no ho és tant. On resideix de debò la raó d’aquesta bogeria que sembla institucionalitzada a València? No sé la resposta però el rerefons sociològic d’aquest i altres despropòsits roman a una societat que es troba narcotitzada i com algú deia a un comentari a les Xarxes Socials “a la setmana que bé no ho recordarà ningú”.
És hora de fer memòria i de mantenir en la memòria tot allò que de debò importa perquè de lo contrari ens cremarem fins desaparéixer i no és aquest el camí. Què aquest foc i aquestes flames servesquen per despertar i per obrir els ulls als qui encara tenen una bena que els impedeix vore més enllà d’unes llums que enlluernen i com en l’Assaig sobre la ceguera de Saramago ens condueixen a la pèrdua de tot allò que és nostre. Aquest és un país perplex tal com el descrivia Josep Vicent Marqués però ja és hora de canviar la inèrcia i que aquest desconcert ens faci més exigents i que, d’una vegada, siguem capaços de no consentir aquests desficacis que ens consten molt cars.
