Al seu article del 6 d’aquest mes al MD, en Ramon Felipó es mostrava comprensiu per les declaracions de Raimon que tanta polseguera (i molta d’inútil) han aixecat recentment. Un amable lector hi va fer un comentari en el que deia: “Com a mallorquí catalanista veig molt clar que la independència ens perjudica. Qui no ho vol veure és un romàntic”.
El rerafons tant d’aquestes paraules com de les d’en Raimon, és a ben segur el temor de quedar-se sols a València i les Illes, el temor que encara augmenti més la pressió per extirpar d’arrel la llengua i la cultura catalana a les seves terres nadiues. Entre altres factors, aquest pensament és el que durant molts anys ha impedit que l’independentisme creixés com ho ha fet darrerament. Molts pensàvem que seria d’egoïstes fixar-nos només en el Principat i deixar a la cuneta els germans dels altres Països Catalans. I teníem l’esperança (com la va tenir molt temps en Jordi Pujol, a qui ningú pot acusar pas de ser un malpatriota) que el temps, augmentant la distància amb el règim franquista, treballaria a favor nostre, a favor d’una Espanya plural en la que tots ens hi poguésim trobar bé, en la que tots lluitéssim pel benestar de tots. No cal dir com són aquelles esperances de mortes i enterrades, ni cal detallar els motius, Tots els tenim ben clars.
Diguem-ho també clar: els Països Catalans com a fórmula de germanor cultural segueix vigent i és indestructible. Com a possible entitat política és, avui per avui, un somni utòpic. De possible ho seria el dia que al País Valencia i a les Illes hi hagués una majoria social ben clara o bé per la independència, o bé per una efectiva catalanització dels seus territoris, dins d’una Espanya molt diferent de la d’avui. Seria un moment en que l’entrada d’una Catalunya independent a una Confederació de països hispànics seria fins i tot pensable. La dura realitat, però és que d’aquesta visió se n’està ben lluny.
Aclariré que no sóc pas dels que veuen el català condemnat a desaparéixer dels altres PCs. De València, p.e., ens arriben de tant en tant notícies aparentment marginals, que demostren que la variant valenciana de la nostra llengua és més difícil de combatre del que s’han pensat els cacics del PP i del PSOE. Però, tot i així, la situació política de València i de les illes, amb majories gairebé constants dels partits nacionalistes espanyols, és tota una altra que al Principat, i els principatins s’han vist obligats a emprendre un camí clar i decisiu. L’escanyament econòmic discriminatiu i els atacs progressius i cada vegada més desvergonyits contra la nostra identitat cultural marquen la dura realitat (insisteixo en aquesta expressió) i ens hem vist obligats a dir prou.
El comentari que citava al principi deia que qui no volgués veure els perjudicis de la independència catalana (suposo que per als altres PCs) era un romàntic. Jo m’ho miro diferent i dic que qui cregui que la independéncia només s’hauria d’intentar per a tots els PCs, aquell sí que és un romàntic. És el tot o res que tant de mal ens ha fet moltes vegades. Accepto que la independència del Principat regirarà moltes coses, tant als altres PCs, com a la resta de l’estat espanyol. Que una revulsió així (ni que sigui pacífica i democrática) pot portar transitoriament conseqüéncies que no siguin agradables per tothom no ho nega ningú. El que passa és que les conseqüències de mantenir l’estatu quo, ens ho mirem per on volguem, encara serien pitjors- Els hi agradi o no a alguns, Catalunya és la punta de llança de la personalitat catalana, de la de tots els PCs. I una Catalunya sobirana no se’n desentendrà pas. Ben al contrari, podrà fer sentir la seva veu, més forta que abans, si a altres territoris germans es trepitgen els drets dels que volen viure en català-valencià-mallorquí.
Aquest paper del Principat envers els territoris germans, caldrà fixar-lo i definir-lo bé en algún apartat de la Constitució de la República Catalana. Cal deixar ben clar a la nostra llei fonamental, que Catalunya posarà cura especial en unes relacions preferents (econòmiques i culturals) amb els territoris germans en llengua i cultura, i que respectarà (i treballarà perquè tothom respecti) les decisions democràtiques i pacífiques que vulgui prendre la gent d’aquests territoris.
L’ideal somniat per molts quan Joan Fuster va encunyar el concepte dels PCs, és potser encara una realitat futura, però no d’avui ni d’un demà immediat. Qüestions de la dura realitat. Però ningú als territoris germans ha de témer que els catalans del Principat ens desentenguem d’ells. Els esforços per preservar la nostra personalitat comuna, amb els mitjans que que cada temps i cada etapa comporti, no defalliran mai. Abandonar aquells valencians i illencs que defensen la seva llengua i cultura que ens són comunes a tots plegats, seria traïr els propis ideals i això no ho farem mai. La gent del carrer, perquè ho sentim així, i els polítics perquè els hi aniria la carrera. I en aquest aspecte no sóc de cap manera un romántic. Són un escèptic idealista que mira de tocar molt de peus a terra i de no perdre mai de vista “la dura realitat”.
