Resulta intensament reconfortant i alliçonador escoltar la veu d’aquells escriptors clàssics de l’antiguitat que conserven, encara avui a mil·lenis de distància, una vigència impressionant. Per això són clàssics, perquè arriben a l’entranya dels humans de tots els temps.
La paraula reflexiva de Sòcrates, que Plató fa ressonar amb una potència aclaparadora a la seva Apologia de Sòcrates, se situa en una societat atenesa que necessita canvis, que demana als pensadors noves orientacions, noves injeccions de moral pública per fer front a nous temps. Què succeïa aleshores a Atenes? Doncs que la ciutat havia caigut en mans de demagogs barruts i incompetents, que pretenien restaurar l’ordre social sense tenir ells cap autoritat moral.
Aquest és el moment en què entren en joc els sofistes i Sòcrates. Els sofistes es proposaven substituir uns valors arcaics ja depassats, per valors nous, adients per a una nova època, però fracassaren. En comptes de regenerar la societat, més aviat empenyeren els ciutadans cap a actituds insolidàries, pragmàtiques i deshumanitzadores. En aquest context social, Plató dibuixa amb precisió quina és la posició del seu mestre. Ens fa present un Sòcrates que aspira a recuperar els elements de fons de l’antiga tradició –la virtut, la justícia, la veritat, el bé-, tot remodelant-los i dotant-los de nous fonaments i de nou contingut.
Sòcrates s’adreça a la comunitat, al conjunt de la ciutadania, però també apel·la a cada persona individual, i li dissenya un model de vida que ningú no havia gosat proposar. No es tracta –deia als seus conciutadans- d’acoblar la vida a unes pautes alienes a la pròpia persona, sinó que és aquesta, la persona, la que ha d’adequar la seva vida a allò que li dicta la seva raó i la consciència il·luminada per la raó. Reblant el clau, Plató posa en boca de Sòcrates unes paraules de denúncia que denoten compromís, fermesa i exigència: “Vull creure més aviat el déu que vosaltres. No deixaré de filosofar i de fer-vos recomanacions…, persuadint-vos, joves o
vells, de no ocupar-vos ni del cos ni dels diners abans que de l’ànima, ni amb tant de zel com de l’ànima, per fer-la tornar el millor possible”.
H.Maier, un dels millors coneixedors de l’obra de Sòcrates, qualifica aquestes expressions com “l’evangeli socràtic”, és a dir, la síntesi del que Sòcrates deia i feia, i que ell presentava com l’única justificació i l’única defensa davant els seus adversaris i els seus detractors. No és fàcil que algú, amb un mínim de sensibilitat humanística, pugui llegir Sòcrates sense sentir-se trasbalsat, sense sentir-se qüestionat en la pròpia manera de viure.
Tanmateix, són poques, em sembla, les persones que s’atreveixen avui dia a acollir la veu de Sòcrates i a deixar-se jutjar per ella. Una veu cristiana “avant la lettre”, que podem assimilar a les reflexions de fidels seguidors de l’Evangeli de Jesús com, posem per cas, Sant Ignasi de Loiola en els seus Exercicis Espirituals.
En l’actualitat, no és que no hi hagi pensadors o filòsofs que intentin incidir en la marxa dels afers públics, però cal admetre que, quan ho fan, no arriben a aquelles persones a qui més falta faria sentir-los. Els ciutadans, per regla general i amb honroses excepcions, ens deixem emportar sovint per la voràgine del sistema implantat (pels que en treuen més profit), que actua com una venteguera permanent que difumina els valors personals més sòlids i de vegades els esborra de la ment i de l’esperit.
