Quan vaig començar a treballar en la meva biografia de Mn. Pere Ribot el primer que vaig fer va ser llegir i posar-me en contacte amb persones que l’havien conegut personalment i que n’havien estat amics. A base d’investigacions rudimentàries vaig aconseguir el telèfon de Max Cahner i vaig poder contactar amb ell per demanar-li si ens podríem veure algun dia per parlar del seu difunt amic. De seguida em va dir que sí i vam fixar una data per trobar-nos a Riells de Montseny. Jo aleshores no sabia que patia d’Alzheimer però ja em va advertir que vindria acompanyat de l’Albert Manent, que també fou bon amic de Mn. Pere i que recordava més detalls. Arribat el dia em vaig asseure a la bancada de pedra que hi ha a l’entrada de l’hostal Bell-lloc. Van passar les hores i allà no es movia res, ni un ciclista barceloní, atès que era un dia feiner. Em vaig decidir a tornar-lo a trucar i va lamentar que havia oblidat la cita.
Finalment vam quedar per la setmana següent i aleshores sí, van aparèixer els senyors Cahner i Manent, acompanyats d’un veí del primer que havia tingut l’amabilitat de portar-los fins al Montseny. El primer que vam fer va ser asseure’ns a la magnífica terrassa de l’hostal, envoltats de verd, i parlar de Mn. Pere. L’Albert Manent em va donar consells: que fes fitxes amb tot el que trobava per tal de ser curós metodològicament i que fes una toponímia de Breda tal com ell l’havia fet de l’Aleixar. Val a dir que, per vergonya meva, no he fet cap de les dues coses. Després vam anar a passejar davant de l’esglesiola i la rectoria on va viure Mn. Pere la major part de la seva vida i, finalment, vam dinar al mateix hostal, convidats pel seu propietari Josep Montsant, amic i veí de Mn. Pere. “De la terra al plat” és la filosofia de l’hostal i el resultat és boníssim, entre d’altres coses perquè els propietaris són bons coneixedors del Montseny i d’allò que aquesta terra ofereix. Va ser al menjador que ens agrada als de casa, un de petit, amb una potent llar de foc -aquell dia apagada-, on hi hem celebrat el bateig i la comunió del meu germà, entre d’altres coses.
Recordo aquella jornada com a molt agradable i, de vegades, la rememoro tot pensant que no era massa conscient de què estava vivint en aquell moment. Tot just tenia vint-i-dos anys i tenia menys lectures fetes de les encara poques que avui tinc. Dos prohoms de la cultura catalana dinant amb mi: com a màxim cal esperar no haver fet el ridícul. Diu molt de Max Cahner, conegut per la seva memòria enciclopèdica, que, tot i saber-se mermat d’aquesta facultat, decidís venir a Riells a ajudar un jove desconegut per tirar endavant una minúscula iniciativa a favor de la cultura catalana. Diu molt de Max Cahner –i d’Albert Manent, és clar- que algú que havia fet tant per la cultura catalana es dignés a perdre un dia amb algú que encara no havia ni acabat una llicenciatura. És per això que jo, personalment, sempre li guardaré un record especial.
