Prop del foc, el blat de moro a vora nostre
color d’or, color de sang,
desgranant els grans sense comptar cap hora
que passen ràpidament, volant.
L’avi explicant contes meravellosos,
l’àvia feliç voltada pel nostre amor,
el pare ens mira amb ulls plorosos,
i a la mare se li entendreix el cor.
A fora tot dorm, hivern de nits gelades,
a la llar hi ha vida, hi ha felicitat.
mentre espurnes roges busquen la teulada,
és un alè d’amor que es perd pel cel estrellat.
Tot queda lluny, és la petita recordança
en una nit d’hivern a la ciutat,
on no hi ha contes, ni nits d’esperança
ni els pares i avis que tant he estimat.
És lluny, molt lluny aquella infantesa,
sembla un somni feliç d’aquesta nit
on m’ha retornat a la meva terra,
hi he sentit un goig gran, infinit.
He vist la nena de les negres trenes
que vivia en un món irreal,
els anys et van lligant com cadenes,
que fereixen l’esperit i et fan mal.
Aquesta nit m’he trobat petita,
he vist el blat de moro color d’or,
el pare, la mare, els avis, bondat infinita
i un raig de pau s’ha filtrat dins del meu cor.
