A l’article anterior parlava de l’actual guerra de nervis i de les cortines de fum que de vegades desorienten al que més segur estava del camí que tenia al davant. Aquests darrers dies han estat especialment fatigants pels nostres pobres nervis. El President es treu de la màniga una carta inesperada i tothom va de corcoll d’ençà i d’enllà de l’Ebre i del Cinca. Uns parlen d’una jugada magistral d’en Mas, altres (sobretot els que no el poden veure ni en pintura) han parlat d’una “consulteta” o d’una “costellada”. Als altres partits que donaven suport a la consulta en la fórmula anterior sembla que els hi hagin estirat la cadira de sota de la panera i hagin de fer equilibris per aguantar-se drets. De la reacció de Madrid ni vull parlar-ne, primer, perquè cada dia la podrem llegir al diari, i segon, perquè el que de debò pesa i compta és el que passi a casa nostra i no per allà baix a la banda de garbí.
Agafant opinions d’ací d’allà i afegint-hi la meva intentaré, aquí i en els propers articles, de fer algunes reflexions sobre el 9N, sobre les eleccions posteriors, i sobre el temps després d’aquestes. Reconec que ho faig també per aclarir els pensaments a la meva closca, i no cal dir que agrairé qualsevol opinió que els nostres amables lectors em facin arribar ni que sigui per picar-me la cresta. Comencem, doncs pel 9N.
Sobre la oportunitat d’anar a votar o no aquell dia, per sort els dubtes del primer moment (en la gran majoria dels que en tinguessin) sembla que s’han esvaït ben de pressa. Ara hi ha un consens majoritari de què cal que vagi a votar tothom que estigui prou sà per posar els peus al carrer. Però com que tot el que pogués dir sobre aquest punt ja ho va dir diumenge al MD la Mariona Isern (“Els innecessaris partidismes”), em limitaré a tocar dos punts que crec importants. Com haurem de valorar la xifra de votants que en surti, i com caldria assegurar la pau ciutadana aquell dia.
Hi ha qui somnia en tres milions de votants. Però com deia Amadeu Abril a Vilaweb el diumenge passat, no esperem miracles. Això només s’aconseguiria si els partidaris del “no” també anessin massivament a les urnes, i això (que seria una perfecta legitimació addicional de la consulta) ho crec molt poc probable. Algú altre, ara no recordo qui, ha dit que com a mínim hauríem d’obtenir 1.650.000 paperetes amb el doble sí. Aquest càlcul és més fàcil de comprendre: és el total de vots que van obtenir, fa dos anys, CiU, ERC i la CUP. I si hi afegim els gairebé 50.000 vots de Si arribem a un mínim de 1.700.000 ben plausible. Parteixo de la base (i ho crec ben plausible) que els vots que faltin d’aquell total perquè els duranistes d’UDC els rebaixin (mínimament, no ens enganyem) els superaran de lluny els dels votants del PSC i d’ICV que votin el sí-sí.
Ara bé, tot això és partint de les xifres de fa dos anys i des de llavors hem fet molt de camí. No oblidem tampoc que en aquest “procés de participació ciutadana” (fantasia no ens falta, oi?) hi poden participar els ciutadans de més de 16 anys (cosa que trobo molt bé) i els estrangers amb més de tres anys de residencia as Catalunya (cosa que trobo menys bé, perquè és un innecessari flanc obert a les crítiques que vindran, i que ens hauríem pogut estalviar). Però comptant, doncs els “convertits” des de llavors i els joves que ara podran dir-hi la seva, arribar als dos milions, o fins i tot passar-ne si molts partidaris del “no” també votessin, no seria cap utopia impossible. Per mi personalment, no arribar al milió i mig seria una galleda d’aigua freda. Una xifra al voltant dels 1.700.000 votants seria un resultat acceptable. Tot el que en passés, un èxit total.
L’altre punt, assegurar la pau en aquell dia, es basa en la temença de què, no havent-ho pogut aconseguir d’una altra manera i no volent arriscar una acció de les forces d’ordre de l’estat que comporti un greu desprestigi internacional, els nostres contraris vulguin potser delegar la feina bruta en els piquets d’ultres, falangistes i demés fauna semblant. I que aquests facin el joc als antiavalots per a poder intervindre i després parlar d’una “jornada de violència” canviant els papers de les víctimes i dels atacants. Per això desitjo i espero que aquell dia hi hagi una presència massiva dels mossos d’esquadra als punts de votació, amb unitats mòbils preparades per presentar-se on calgui per tal de tallar d’arrel qualsevol intent d’aquesta mena. I hi hauria d’haver molta gent preparada per fotografiar a qualsevol galifardeu que vulgui provocar aldarulls i que després posi les fotos a la disposició de les autoritats catalanes.
Volem que el 9N sigui altra vegada una mostra indiscutible del carácter pacífic i democràtic de l’independentisme català. Fem tot el que calgui perquè ningú pugui posar-ho en dubte.
