Mentre els pares treballen, molts avis tenen cura dels nets, la qual cosa contribueix notablement a l’estalvi familiar, ja que els pares no han de pagar llars d’infants o cangurs. Aquest és un fet social d’una enorme transcendència: l’important paper dels avis en el si de la família i el rol específic que aquest col•lectiu porta a terme, és a dir, una autentica activitat de prestació social.
Potser podem arribar a considerar “normal” aquesta prestació i no donar-li més voltes, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però jo penso que cal destacar el paper dels avis, recordar i agrair la feina que fan.
Davant de determinats plantejaments autoqualificats de progressistes, que propugnen una superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comentem avui, em permet pensar que quan ens interessa diem que tal institució o fet és tradicional i caldria superar-lo, mentre que quan no ens interessa ens aprofitem de les estructures existents pel nostre benestar. No nego que el concepte de família hagi evolucionat i canviat en alguns aspectes, però el que em crida més l’atenció és que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas.
Quantes vegades sentim a dir que la família està en crisi? I tot i així quantes vegades cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, amistat, distracció, ajuda en definitiva… i ben barat que ens surt.
A les nostres societats occidentals el paper dels avis ha esdevingut realment important. En moltes ocasions desenvolupen feines educatives i de complement dels pares i mares, molt enfeinats tot el dia. Es podria dir que desenvolupen un rol socialment molt rellevant, no sempre reconegut ni agraït.
He llegit a la premsa un reportatge sobre unes àvies, en el qual es comenta que molt sovint avui el fet de fer-se gran no comporta cap descans, sinó assolir un nou paper d’ajuda i en moltes ocasions d’atenció gairebé permanent o sempre que son reclamades, en especial envers els nets. Algunes es troben realment sobrecarregades de feina, la qual fan molt de gust, tot i que també amb cansament.
Els avis i les àvies, sovint, tenen temps per a tot menys per a ells mateixos. Quan se’ls hi pregunta que els fa més feliços, responen que tenir cura dels familiars i de la casa. Alguns estudiosos diuen que les àvies es converteixen en una mena de mare permanent, o una segona mare, i en ocasions en una esclava del treball.
Aquesta actitud de lliurament constant, sense condicions, és una mostra d’amor important, que fa un gran bé a la família i als seus membres, més en els actuals temps de crisi
