Un autobús serigrafiat amb referències al 52% dels vots independentistes assolits a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya que circularà pels municipis del Barcelonès. És la nova campanya impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per “recordar que som el 52% i instar a tenir una legislatura on es faci efectiva la independència de Catalunya”, tal com afirmen des de l’entitat.
Però, si parlem en termes d’estratègia comunicativa, més enllà de difondre que d’implantar el marc que l’independentisme és majoritari en la societat catalana i instar a la formació de govern, l’ANC té altre objectiu: l’acció, més que per tenir un impacte polític, es duu a terme per tenir visibilitat, que es parle d’ella i que difonga la idea que des de l’entitat es treballa per tenir govern independentista.
Sembla que lluny queden les manifestacions a les portes dels partits polítics; bona decisió, ja que això més que pressionar, l’únic que feia era alimentar la confrontació entre independentistes, quan se suposa que tots tenen un objectiu comú. Però encara hi és present aquesta retòrica que proposa actuacions sense un horitzó clar i amb riscos de ser sancionats sense haver aconseguit res, com és el cas de la insubmissió fiscal. Estratègies a mitjà i llarg termini, com la d’”Eines de país” de consumir productes lligats al territori o etiquetats en la llengua pròpia sí que poden crear estructures i tendències alineades amb el relat independentista.
Totes les societats necessiten elements simbòlics, ho hem comprovat al llarg de la història. Per tant, el simbolisme està bé, però en la seua justa mesura. Ha de tenir present el context, i l’actual difereix molt del de 2017. Ara la ciutadania demana propostes realistes que puguen ser dutes a terme i no desil·lusionen més ni creen més desafecció política. Cal tenir un relat coherent, però aquest ha d’anar més enllà i estar lligat a accions, és a dir, que el relat i les accions es retroalimenten.
Des de 2017 fins a l’actualitat, hem vist tres relats independentistes que, si els analitzem fredament, es podien donar la mà. Per una banda, els sectors de la CUP parlaven de fer un embat a l’Estat, una confrontació per trencar amb el règim establert i que Catalunya puga ser un estat independent. Per la seua banda, ERC no tancava la porta, però afirmava que s’havia d’eixamplar la base; l’independentisme havia d’atraure més gent per tenir més força i més capacitat. I des de Junts apel·laven a la unitat. Aquests marcs, aquests missatges que volia implantar cada formació entre l’electorat, no eren oposats entre si, però mai va interessar, per part dels tres partits, de mostrar una reciprocitat, una sintonia en els models.
I justament ara, amb les negociacions del futur govern de la Generalitat, ho estem presenciant. Per alguns és difícil explicar per què fins ara feien servir un relat, i ara, les seues accions no estan en consonància amb aquest. Cada partit tindrà els seus arguments per entrar o no a formar-ne part, però el que demana la ciutadania a crits és que s’arribe a un acord i es posen a treballar per resoldre la crisi socioeconòmica que va lligada a la crisi sanitària que estem patint. Que posen les cartes sobre les taules de negociació, es parle clar i no s’allargue més aquesta situació sense Govern enmig d’una emergència social. I que les promeses i les propostes polítiques deixen de ser anuncis i es materialitzen. Del simbolisme a l’acció
