No és incompatible des del punt de vista intel·lectual, cultural, visitar amb el mateix interès el castell de Voltaire (1694-1778), un referent de la Il·lustració francesa i del lliure pensament, si bé era deista, i unes relíquies de Teresa de Lisieux (1873-1897) a la població de Fernay-Voltaire. Un ha destacat per les seves idees, entre d’altres, referides a la tolerància en sentit religiós, però també en sentit ampli, universal, i l’altra ha destacat per una teologia de l’amor encarnada en el cor de la vida quotidiana.
En la part boscana del jardí del castell de Voltaire (el filòsof s’hi va instal·lar l’any 1759) es veuen les muntanyes dels Alps, un veritable temple de la natura que eleva l’ànima. Passejant pels carrers endreçats d’aquesta part alta de la població de Fernay-Voltaire, a poca distància del castell hi vam trobar l’església catòlica on els primers dies de juliol van estar exposades relíquies de la santa normanda que l’any 1997 va ser proclamada doctora de l’Església, i que aquest any ha fet cent cinquanta anys del seu naixement i cent de la seva beatificació. Aquest octubre els Carmelites Descalços de Catalunya han organitzat un pelegrinatge de les relíquies de la jove monja que va morir tuberculosa als vint-i-quatre anys. En el moment d’escriure l’article les relíquies són a Badalona.
El monument funerari de Voltaire, esculpit a l’estil imperi, que durant anys es va poder visitar al seu castell, ara està buit: l’any 1791 les despulles van ser traslladades al Panteon de París, un gran temple de despulles [de relíquies] de personalitats destacades. L’urna ambulant amb les relíquies de l’autora de La vida d’una ànima es pot visitar en ocasions especials com la que he senyalat més amunt, ja que habitualment estan en el seu santuari de Lisieux. En la contemplació del monument del venerable Voltaire i de l’urna de la jove Teresina, sembla oportú preguntar-se per la diferència en la seva consideració social i cultural en el moment present. A la importancia de la religión en la era de la increencia, de l’historiador de les religions, Huston Smith, escriu: «Les coses van perdre la seva profunditat i la seva màgia quan es va imposar la visió científica del món, i van quedar amputades les arrels simbòliques del nostre passat ancestral. Això no obstant, tots conservem un estrany anhel de fondària i transcendència, i aquest és el signe del perquè que la ‘religió’ continua sent rellevant».
Aquest ‘anhel’ d’una certa transcendència fa que els volterians venerin l’autor del Diccionari filosòfic, si bé en general acostumen a tenir poc respecte per les relíquies dels sants per considerar-les objectes d’un culte retrògrad. Observades sense prejudicis, objectivament, unes i altres devocions obeeixen al mateix fenomen: la necessitat humana de preservar alguna cosa física, visible, d’aquells que van ser exemplars en la seva vida, admirats en algun aspecte destacat de la seva trajectòria, o, simplement, van ser persones estimades. A l’època en què no hi havia fotografies, els promesos portaven un medalló amb l’efígie dels estimats com si portessin un escapulari, tanmateix com el que també algunes mares portaven en record d’algun fill mort.
Aquesta tendència a donar culte, certament comuna en la religiositat de caire popular, pel mateix motiu popular arriba fresca com una rosa fins als nostres dies quan s’alcen altars als cantants o als futbolistes de moda, constituint estols de fans i guardant-ne pertinences, o reverenciant els mites creats al voltant de personatges esdevinguts emblemàtics com el Che Guevara. Un amic tenia al capçal del llit una fotografia del Che amb el mateix ardor sentimental que un sant crist, de manera que no és difícil imaginar l’emoció que hauria experimentat si algú li hagués fet a mans un bocí de la camisa del revolucionari comunista assassinat. A la vista d’aquestes devocions, no sembla exagerat considerar com una ‘religió’ doctrines com la marxista, que en la seva condició humana s’ha mostrat tan dogmàtica o més que altres formes religioses.
En si mateixa una relíquia és un objecte material, però el seu valor depèn de la càrrega afectiva de què la dotem, o de l’energia espiritual que desprèn. La física ensenya que les pertinences de les persones guarden la seva energia molt de temps. Preservem el mocador que la mare duia a les festes familiars, o la Kòdak que va pertànyer a l’avi amb estima perquè cada vegada que veiem aquests objectes ens els recorden. El valor d’aquests records: relíquies de caire personal, domèstic, no rau en la virtut d’un sant sinó en el lligam espiritual que hi mantenim per més anys que faci que els estimats van traspassar. Les relíquies són objectes que transmeten alguna cosa immaterial més enllà de la seva materialitat.
Les relíquies, les imatges i representacions de Voltaire, de Teresa de Lisieux o del Che Guevara tenen el mateix valor sensible entre elles, convoquen una devoció, si bé un dogmatisme escorat cap a la banda d’un suposat progressisme es permet segregar Teresa Martin (el nom de la santa abans de professar com a carmelita) al quarto fosc del respecte amb un sentiment de suficiència sorprenent, ja que, en general, s’ignora la seva vida i obra. Coneixent el neguit per la tolerància de Voltaire, o l’esperit sacrificial per un ideal noble com el del Che Guevara, semblen estar més a prop d’apreciar la vàlua d’una monja d’intel·ligència preclara pel fet de considerar l’altre també en la seva dimensió espiritual, o, si es vol dir d’una altra manera, en la qualitat humana que transcendeix la psíquica i biològica.
«Una monja bufona [era una noia de físic agradable] no hauria pogut suportar la vida de Teresa, que fou una dona forta, de tremp, d’equilibri i d’humor. Una dona capaç de no dispersar-se en pràctiques [banals, cal afegir], no evadir-se en teories, sinó d’integrar-se en la simplificació», escriu el monjo benedictí Miquel Estradé, que ha estudiat l’espiritualitat de la carmelita condensada en una mística de la senzillesa, en fer que cada dia tot prengui el mateix sentit transcendent, ja sigui fer la bugada, escombrar o fregar el terra (se’n va fer un tip), resar o escriure, o passar el fred de mil dimonis que la va dur a una malaltia llavors incurable. Tot un caràcter, doncs, a desgrat de la seva joventut, tan robust o més del que podien tenir Voltaire o el Che en els seus respectius camps d’acció vital, cadascun enfocat vers una forma de transcendència: ‘allò’ que dona un sentit profund a l’existència humana, ‘allò’ «vers el qual la vida tendeix, de la mateixa manera que les ales dels ocells apunten a la realitat de l’aire», com escriu Huston Smith, i que el poeta Rainer M. Rilke expressa així: «Pensar en Déu més com una direcció que no pas com un objecte».
