Hi ha escriptores que tenen un estil fàcilment recognoscible, que escriuen d’una manera molt particular, diferent, genuïna. Han Kang és una d’aquestes autores on cada obra seva és una oportunitat per gaudir de l’emoció que traspuen unes paraules que, malgrat puguin explicar experiències llunyanes, les sentim ben pròximes doncs narren sentiments que molts de nosaltres podem compartir i entendre.
L’estil de l’autora sudcoreana ve embolcallat d’una prosa delicada, quasi poètica, on la bellesa en cada frase sembla sorgir d’una manera espontània, com dita en un xiuxiueig, sense voler fer soroll, però és precisament aquest fet el que fa que impacti, col·lideixi i esclati de manera inevitable, commovent-nos i obrint una escletxa emocional per on entrar i romandre en l’interior, allà on resideixen les emocions.
Amb ‘Blanc’ la autora ens corprèn i ens impacta ja des d’un inici, narrant les poques hores de vida d’una germana que mai no va arribar a conèixer, la que fou la seva germana gran. I la tristesa amb la qual detalla els sentiments de la seva mare davant la fatalitat de la mort, fereix, lacera i deixa petites ferides al cor d’un lector mai suficientment preparat pel que Han Kang explica. L’escena és tendra i dura, colpidora fins fer mal pel què explica, però també per la intimitat que desprèn i que ens situa en aquella escena sense que puguem quasi ni respirar.
Han Kang parteix d’aquest accident vital i ens narra el sentiment de pèrdua per una germana que mai va arribar a conèixer, però, que omple permanentment la seva vida a través de la absència. I és aquí on el blanc pren la simbologia, exercint d’element pur i verge, d’un escenari d’infinites possibilitats on representar una vida que ja no és possible; un blanc que embolcalla la vida de la narradora, i pren diferents formes: des de la neu als pastissets d’arròs, des de les parets als núvols; un blanc que ofereix infinites possibilitats de crear a partir d’ell, però que malgrat aquest oferiment, aquesta invitació a omplir-lo de colors, l’únic que hi és present és el buit. I és aquest immens buit el que embolcalla la narradora en una tristesa que la persegueix, que li qüestiona el seu present i fins i tot el passat, arribant a afirmar que «ja no em tornaré a preguntar / si he fet bé entregant-te aquesta vida».
Així, amb una primera part de llibre que estremeix i fereix, l’autora mostra tot el seu potencial narratiu i poètic, el seu ampli ventall estilístic de precises i acurades paraules que aborden i interpel·len les emocions que guardem dins nostre. Han Kang té l’habilitat de despertar sentiments molt íntims, de fer-los sorgir i rebrotar fins que ens exploten dins i fer-ho, a la vegada, d’una manera tendra i bella, d’una calidesa que et fa sentir prop del que explica, que s’adhereix a tu i t’embolcalla. Així ho narra a l’afirmar que «Ella està asseguda davant l’escriptori com algú que no pateix. / Com si no acabés de plorar ni hi hagués de tornar. / Com si no s’hagués ensorrat mai. / Com si no hagués existit mai el temps en què l’únic consol era que l’eternitat no podia ser nostra». És així com Han Kang ens narra el dolor, la pena, la tristesa i la melangia i ens arriba ben endins, fins impactar-nos i afligir-nos.
En una segona part més pausada, contemplativa i poètica, l’autora observa la vida des de les petites coses, objectes també blancs que donen lloc a reflexions sobre nosaltres, sobre la vida i la mort, la fugacitat del temps i seu el pas ferm però efímer, i allò que queda quan tot es marceix. Així ho narra afirmant que «Quan contemplem el moviment de les ones, que semblen repetir-se infinitament (…), des del llindar on es troben la terra i l’aigua podem copsar clarament que la nostra existència no és res més que un instant».
Tancant la història de manera cíclica, com el propi cicle vital, Han Kang culmina el llibre amb una última part breu però intensa, retornant als records no tinguts de la seva germana, a una vida que li és indestriable de la seva i a la que hi està lligada, de manera permanent i inevitable, en l’espai dins el nucli familiar que la mort ocupa. I així, en la no coincidència existencial, ambdues conviuen i fonen la seva presència emocional en una remembrança de presència constant que romandrà en la seva vida com al record del que mai va poder ser, afirmant, finalment, que «tu i jo només ens veiem les cares per l’escletxa blavosa entre la foscor i la llum».
Som allò que experimentem i sentim, però som també la continuïtat dels qui ja hi eren abans que nosaltres, i en podem sentir la pèrdua, com a part nostra que són, encara avui, com a un petit bocí que s’adhereix a la nostra vida, indestriable de nosaltres, inherent a qui som.
