Ja n’hi ha prou de titllar de provincians als qui veuen en la nefasta oportunitat d’un Hermitage a Barcelona un despropòsit. El rebuig al plantejament inicial del projecte museístic no té a veure amb una falta de visió internacional o de sensibilitat artística. Res més lluny de la realitat, precisament és tot el contrari. Des del sector cultural i el món de l’art el que assenyalem és que no té sentit construir un nou contenidor, a més en zona en la qual genera un conflicte mediambiental, en comptes d’atendre degudament els centres culturals i museus que la ciutat té, àvids per rebre l’energia, l’atenció i el pressupost que hauria de destinar-se a una cosa nova.
Creguin-me quan els dic que pensar que tot val a canvi de publicitat i reclam per a turistes d’altres països és un error. Molts rebutjaran la meva opinió perquè al cap i a la fi no visc a Barcelona, sóc un agent extern, una crítica d’art valenciana que ve i va. Bé, perquè per això, perquè a València hem tingut experiència de sobres en jugades similars i perquè al no habitar la Ciutat Comtal, en viure en un constant flux de viatges per altres terres, més estrangeres que pròpies, estudi des de fa temps amb perspectiva.
Com a concepte està mal estructurat des del principi, em recorda un de tants projectes especulatius faraònics que es van dur a terme a la meva terra durant dècades de govern dels populars en nom de la cultura però beneficiant només a uns pocs, a més generant deute públic. De manera que són, els qui esperen que amb el museu arriben hordes de russos llançant bitllets com si fossin cantants de trap en un videoclip, els il·lusos que semblen trets de ¡Bienvenido, Míster Marshall!
Moure la col·lecció russa va ser una estratègia per a sanejar l’economia de la institució, així que van ser planejades diverses seus o satèl·lits com el de Barcelona en diferents punts del món. Conec de prop la situació museística a Sant Petersburg i també a Moscou, no escric sense haver estat i investigat. L’únic cas d’èxit ha estat l’Hermitage Amsterdam que des de 2009 exposa part de la col·lecció itinerant, encara que l’índex de visites no sigui elevat. En canvi les aventures en altres ciutats com Londres i Las Vegas no van aconseguir els seus objectius, havent de tancar als pocs anys de la seva obertura. Per què donar cabuda a una idea que tendeix a fracassar, que de fet està comprovat el seu fracàs per endavant?
Fa sis mesos segons els plans dels promotors, la seu barcelonina rebria 850.000 visitants (el 70% turistes) el primer any per a arribar als 1,5 milions una dècada després d’haver obert. Així és que, amb el projecte sobre la taula, s’entén que no contempla en cap moment les necessitats de la ciutat en la qual s’instal·la, la seva ciutadania o el seu urbanisme. L’edifici projectat, que anava a ser dissenyat per l’arquitecte japonès Toyo Ito, guanyador del premi Pritzker, simularia les ones pròximes a la mar de la ubicació triada. Tan pròximes que l’últim temporal a Catalunya va deixar la zona devastada, com si la naturalesa volgués fer-nos veure l’obvietat que no és aconsellable continuar construint a la vora de la mar.
No obstant això no està tot perdut, la porta no s’ha tancat del tot. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, considera aquests dies restablir les negociacions: si el museu s’adapta a la ciutat i no la ciutat al museu. Fins i tot després d’una negativa molt criticada per l’oposició amb arguments demagògics entre els quals destaca l’afirmació que Barcelona ja no té centres culturals i museus de referència. No és cert, el MACBA i el CCCB continuen posicionats en el mapa. Malgrat tot, l’alcalde de Madrid i el nou govern municipal ja han mostrat interès a acollir allí el projecte, vingui com vingui, si no es consolida en breu. Com interpretar aquesta situació sense suspicàcies? Em desespero, perquè Madrid tampoc està per a projectes megalomaníacs. En general, al sector artístic ens urgeix un estatut d’artista, una llei de mecenatge, un codi de bones pràctiques que es compleixi, transparència i tantes altres coses per davant de construir nous gegants amb peus de fang.
