Els camins dels quals disposa un autor a l’hora de construir un relat són múltiples i ben diferents; n’hi ha que se centren especialment en els personatges, d’altres que es construeixen pensant especialment en una història i n’hi ha que fixen la mirada en l’escenari per, a través d’ell, parlar dels seus personatges. Però, què ocorre quan un escenari és a la vegada personatge omnipresent en la història? Què succeeix quan els elements, els animals i la natura, no només en formen part, sinó que alhora incideixen en el que hi succeeix? I què s’esdevé si, a més, aquests tenen veu pròpia i ens interpel·len i ens exposen amb la seva veu allò que veuen i observen?
Amb aquest plantejament coral, Irene Solà ens endinsa en una història plena de llums i ombres, de desespers i esperances, i ho fa amb una veu neta, clara, com la d’un rierol que baixa per un terreny abrupte, en aparença de manera desbocada, però seguint un trajecte plenament visible, controlat per una mà precisa que ens guia a través dels diferents elements per alternar la narració entre tots ells. La seva prosa traspua natura i brolla de la terra, en certs moments dotant-la de tocs salvatges i feréstecs, i és en aquest entorn rural on les emocions i els sentiments són més autèntics, més espontanis, més naturals i genuïns. L’autora sap farcir tot aquest entorn de paraules hàbilment escollides, i l’experiència que Irene Solà ha adquirit escrivint poesia sobreïx desbordant la pròpia narració, una història formada per un conjunt de veus que encaixen en un sol relat de múltiples cares, que s’observen entre elles convergint les mirades i dirigint-les a la terra, allà on tot ocorre, on tot es mou, on tot viu i mor.
I la autora, utilitzant un inesgotable conjunt de recursos literaris on es mesclen llegendes i faules, contes i rondalles, teixeix una història entrellaçada on ens parla de la vida, de somnis i anhels truncats i arrabassats per un destí cruel, de pors que esdevenen certeses quan el desig i la inexperiència de la joventut enceguen el camí traçat no sempre per un mateix. I amb la mirada desperta i contemplant el present abans no s’escapi, ens parla del passat, que la terra recorda, i d’històries encara presents ara i que portem dins nostre, ja que en som hereus. Llegendes i anècdotes que es transmeten de generació en generació, a través de la terra, dels rius i les muntanyes, i d’un cel que tot ho veu, i que de vegades espanta amb els seus llamps i trons. Perquè en aquesta novel·la hi ha una presencia latent del perill, una presència de la mort que lluita contra la continuïtat de la vida, de les vides que queden, en aquells qui romanen i que ens parlem de dol i de sobreviure, i de deixar de pensar en els qui ja no hi són i forçar-se a pensar en els qui ens necessiten encara, sovint malgrat la voluntat d’un mateix. Però és la vida la que ens requereix, són els vius qui ens miren i ens volen útils, i ens hi sentim de vegades, i de vegades fins i tot ens importa ser-ne.
Amb extrema delicadesa, tractant amb cura les petites històries, que alhora són grans perquè són les de cadascú, Irene Solà les ha entreteixit creant-ne un conjunt de gran bellesa literària, on la terra, la vida i la natura conflueixen i emmarquen un relat on tothom s’hi pot veure encabit. És evident que Irene Solà s’ho passa bé escrivint, en gaudeix a cada paraula, juga amb les paraules i convida el lector a entrar en aquest joc teixint una narració discontínua però perfectament estructurada, encara que també en algun moment un xic irregular, amb la muntanya i la natura com a nexe d’unió, com a escenari on deixar que la història flueixi. Un paisatge que permet a l’autora anar saltant, d’una escena a una altra, d’un personatge a l’altre, com un cabirol fent saltirons per la muntanya. És així com la veu de l’autora canta a la natura, i la narració es converteix en un ball de sons i veus que, com un discret encanteri, fa ballar la muntanya al ritme de la seva brillant narrativa. Irene Solà canta amb la seva veu ferma i delicada, i la muntanya balla, i la segueixen embadalits la vista dels animals i també la dels lectors que esperen amb delit la seva pròxima novel·la.
