Els dies assenyalats són dies propicis perquè els escriptors els escullin com a escenari dels seus relats i hi destinin la seva valuosa capacitat per transmetre històries ubicant-les en aquests dies. I pocs dies són tan especials com el dia de Nadal, un dia en que la majoria ens envoltem de família i d’amics, persones amb qui ens veiem sovint o, en alguns casos, només en aquest dia tan especial. I ens contem històries, vivències, experiències… ens expliquem la vida. I malgrat aquest any sigui diferent per causes evidents i les cases siguin més buides, sempre hi haurà els llibres per omplir-les d’esperit nadalenc. I pocs escriptors tenen l’habilitat de crear ambients com Paul Auster. Així doncs, deixem, per un moment, que la màgia dels relats entri a casa i ens ofereixi companyia i confort.
En aquest molt breu llibre, l’autor ens regala un conte de Nadal. Venint de Paul Auster, no hi podien faltar els principals elements característics de l’autor: el factor sempre present i constant de l’atzar, els personatges aparentment solitaris i el seu estimat Brooklyn, l’escenari perfecte on traslladar la història. I el llibre ja parteix creant un suspens, una atmosfera intrigant on el narrador (de nom Paul, també), es dirigeix al lector explicant qui és l’Auggie Wren i de què el coneix. Així, l’autor ens presenta l’Auggie, la persona darrera al taulell d’un estanc a Brooklyn, «un estrany homenet que portava una dessuadora blava amb caputxa i em venia cigars i revistes»; un «personatge murri», segons afirma en Paul.
Quan l’Auggie descobreix que el narrador és escriptor li ensenya el seu projecte fotogràfic en el que ha estat treballant: durant més de dotze anys, a la mateixa hora cada dia, fa una fotografia de la mateixa vista amb la càmera ubicada sempre en el mateix punt. I ho documenta en àlbums ordenats de manera cronològica. En Paul queda fascinat per aquest projecte, però és a través de l’encàrrec que li fan des del diari demanant-li que escrigui un conte de Nadal, com l’explicació que Auggie Wren li dona sobre l’origen de la càmera (i que no desvelaré aquí) esdevé en el conte de Nadal perfecte pel protagonista, un conte d’una gran calidesa i humanitat que el sempre brillant Paul Auster comparteix amb nosaltres per celebrar aquest dia tan especial; un conte que, per breu i intens, mereix ser explicat; un d’aquells contes escrits per ser llegits i després narrats, per ser sentits, per ser estimats.
Auster té una habilitat especial en imaginar i traslladar atmosferes, un do per crear un halo de fantasia i farcir de sentiments els personatges. Amb poques paraules, et situa de ple en el relat i el seu estil t’atrapa de manera immediata, utilitzant les paraules justes que actuen com un ham on el lector, voraç d’històries, hi queda atrapat sense presentar-hi oposició ni resistència. Diu el narrador que «l’Auggie fotografiava el temps, el temps natural i el temps humà, i ho feia plantant-se en un raconet del món i desitjant que fos seu». Paul Auster descriu així la passió de l’Auggie per captar vides, per copsar el pas del temps i fer-se’l una mica seu i construir un món emotiu i càlidament humà, tal i com ho fa l’autor amb les paraules, plantant-les dins un petit racó del nostre interior més profund, curullant-lo de les sensacions que en desprenen.
Afirma el narrador, que «mentre hi ha una persona que se la cregui, no hi ha cap història que no pugui ser veritat». I és així, lectors, com celebrem el Nadal, creient una història que tant se val si és certa o no, tant se val si va succeir o ha estat inventada, ja que el que veritablement compta és que serveix per unir-nos a tots al voltant dels qui estimem i ens permet compartir estones, històries i emocions com les que desprèn aquest petit gran llibre.
