Aquest és un tema que no vaig tocar a les meves “Reflexions d’un llec”, i un amic m’ho ha retret amb tota la raó. És un tema en el que les emocions, és a dir l’antipatia dels catalans d’avui per tot el que fa tuf de militar, entren en conflicte amb la racionalitat, és a dir amb el fet que no hi ha nació sobirana sense tenir uns mínims efectius per defensar aquesta sobirania si és posada en perill. I no s’hi val a citar uns miniestats que no tenen res a veure amb països de l’extensió i de la població de Catalunya.
Per començar vull deixar clar que jo, personalment, sóc tan pacifista com qui més ho sigui, i que un dels dies més satisfactoris de la meva vida va ser aquell en el que vaig sortir d’una caserna per no haver de tornar-hi a entrar mai més. Però també m’oposo a barrejar conceptes i a amagar el cap a la sorra com un estruç, creient que d’aquesta manera el món ens deixará en pau.
Comencem per la barreja de conceptes, i mirem-nos que vol dir això de ser pacifista. El diccionari diu que “pacifisme” és “una doctrina o moviment partidaris de la supressió de la guerra com a mitjà de resoldre els conflictes internacionals”. Aquí s’hi pot apuntar qualsevol persona amb dos dits de seny. El que no diu pas aquesta definició és que pacifisme vulgui dir també quedar a mercé dels cops que ens clavi algú que del pacifisme se’n rigui, sense poder-nos-en defensar. Els romans, molt més realistes que molta gent de bona fe d’avui, ja ho deien: si vols pau, prepara’t per la guerra. No cal que ningú em vulgui aclarir que l’entorn internacional de Catalunya és molt diferent del que tenia l’imperi romá, però el 99 % dels estats del món no són tan ingenus com per prescindir de la força de defensa que creguin adequada i tampoc podria fer-ho el nou estat català.
Com a pacifistes no voldríem, no toleraríem que dels nostres soldats (un exércit professional i petit) se n’abusés per a missions de conquesta o de submissió d’altres pobles. Però com a membres de la UE (i de l’OTAN si hi sóm), diguin molts el que vulguin, no podem defugir la mateixa solidaritat que demanem als altres i hauríem de participar en les missions internacionals (les anomenades humanitàries o de restabliment de la pau) en les que participi la UE col·lectivament, al costat dels batallons de Letònia, de Suècia o d’Eslovènia. La independència porta també servituds i obligacions, i aquesta en seria una. Si per estalviar diners, com alguns sants innocents diuen, ens poséssim sota la protecció dels exèrcits dels països veíns aixó no seria pas possible sense costos. La defensa seria un servei pel que, amb tot dret, ens passarien factura i no pas petita, i el possible estalvi seria irrisori. I una possibilitat seria que, per raons pràctiques i comprensibles, la UE, si calgués, enviés l’exèrcit espanyol a protegir-nos. Ningú no podria descartar-ho encara que ningú no ho desitgés. És això el que voldríem?
Un altre argument que usen els contraris a mantenir un exèrcit propi, és que les amenaces que ens poguessin venir al damunt serien probablement de caire diferent: més una guerra d’infiltració cibernètica que una de “tradicional” amb tancs, bombardeigs, etc,. Això, però, enlloc d’invalidar la necessitat d’unes forces pròpies, només fa que evidenciar la necessitat de tenir addicionalment uns serveis d’intel·ligència que disposin de prous mitjans per col·laborar amb els dels veins europeus, per tal de poder-se’n defensar.
En el manifest “Catalunya nació de pau”, que ja han firmat fins i tot persones de molt bona anomenada a casa nostra, es diu que “es volen donar arguments al futur estat català perquè abordi els conflictes des d’una perspectiva no militar i no tingui en la defensa armada un pilar de seguretat”, o també “trobar vies de defensa diferents de la militar” Si se’n surten haurien aconseguit el que la humanitat no ha pogut fer en els darrers 10 o 15.000 anys.
En un article excel·lent sobre el tema a Vilaweb (“un exércit per a Catalunya”, 15.10.12) Jaume Clotet hi deia: “És evident que la situació idònia seria de no tenir-ne, i que tampoc no en tingiés la resta de països del món. Aquesta opció és, avui, una utopia absoluta”. I qui no hi estigui d’acord no pot limitar-se a dir que s’han de buscar altres camins, sinó que ha de detallar.los amb tots els ets i uts, si vol encetar una discussió seriosa.
L’altra pregunta, si ens caldria o no ser fins de l’OTAN, persenta el mateix dilema entre emocions i racionalitat. Per a molts l’OTAN és un instrument satànic de l’imperialisme ianqui i no en volen saber res. Això és una visió molt unilateral d’aquest pacte de defensa, que cada vegada té menys justificació en aquests moments en els que els Estats Units d’Obama es concentren cada vegada més en els seus problemes interns i volen retirar-se cada vegada més del seu anterior paper de gendarme mundial. Seguir o tornar a entrar a l’OTAN (segons com es desenvolupi el procés corresponent) tindria per Catalunya els mateixos avantatges que té, p.e., per als països bàltics i per Polònia: posar-los a cobert de possibles aventures de l’imperialisme rus de Putin i Cia., o en el nostre cas, de les de “los hijos del Cid”. I a qui digui que n’hi ha prou que l’exèrcit espanyol estigui dins de les estructurs de l’aliança i que no li permetrien cap atzagaiada, li diré que jo em sentiria molt més segur (després de tres segles d’experiéncia col·lectiva) si nosaltres podem protestar de de dins i no pas des de fora de l’OTAN.
Pel que fa a com hauria de ser un possible exèrcit català, Clotet proposava al seu article “un nucli operatiu de 15.000 efectius professionals i una reserva de 20.000 efectius voluntaris més”. I afegia que “es podria preveure la formació d’una Guàrdia nacional o Sometent nacional d’uns 10.000 voluntaris, amb periodes regulars d’entrenament i formació”. I deia al final: “Amb aquestes xifres o similars seria un dels exèrcits més petits d’Europa”. Si al final s’adaptessin aquestes xifres o unes altres, el temps i les circumstàncies ho dirien. Però, com a principi de discussió, jo crec, per llec que sigui, que si volem estar a les madures també haurem d’estar a les verdes, i que si volem la independència hem d’acceptar les responsabilitats internacionals que aquesta comporta. Suposo que aquest tema será un dels més controvertits a partir del dia D. Pensem-hi tots ja ara, però tocant de peus a terra. Recomano que els lectors rellegeixin també un altre article més antic de Jaume Clotet sobre el tema, a El Punt Avui.
I permeteu-me per acabar que citi unes paraules de Carles Riba, un mestre d’humanitat i de civisme, un home del que ningú va poder dir mai que tingués cap fal·lera militar. Als dos joves que el visitàvem una tarda, pocs mesos abans de la seva mort, i en un moment que venia a tomb, va dir, amb tota l’amarguesa d’un patriota que viu de primera má totes les injustícies que Catalunya havia de suportar: “El que li caldria ara a Catalunya, seria tenir cent mil homes ben armats!”. No crec que ell, si encara visqués, propugnés de cap manera que prescindíssim d’exèrcit propi.
