[L’holocaust de la terra – Nathaniel Hawthorne. Quaderns Crema. Traducció de Joan Sellent]
“(…) Aquesta lliçó moral és que la flor de l’art només floreix allà on la terra és profunda, que cal una gran quantitat d’història per produir una mica de literatura, que cal una complexa maquinària social per posar un escriptor en marxa. La civilització americana fins ara ha tingut altres coses a fer que produir flors, i abans de generar escriptors ha tingut el seny de proporcionar-los alguna cosa de la qual escriure”. Això deia Henry James, amb la finor i precisió habituals, parlant de Nathaniel Hawthorne. Com que als genis els hem de creure sempre donarem per bo que una de les primeres flors de la literatura americana és el purità Hawthorne, nascut a Salem, Massachussets, l’any 1804.
Si als escriptors europeus a aquestes alçades ja els pesava el llegat d’una tradició literària immensa, a Hawthorne li pesava la tradició religiosa, un puritanisme que el du a veure pecats, culpes i càstigs a tot arreu. Hawthorne s’esforçava a fer de la consciència humana el seu tema, però de vegades la seva imaginació era tan potent que no deixava lloc a la reflexió moral, i per això als seus contes el límit entre fantasia i realitat és molt fràgil. Precisament per la tirada imaginativa Borges es va fixar en l’escriptor americà, i va dictar una conferència on el tractava de senyora perquè, diu l’argentí “pensava per imatges, per intuïcions, com les dones”. Que vol dir que Hawthorne s’inventava situacions i després havia de buscar personatges que hi encaixessin com fos. Borges també diu coses més enraonades, com ara que a la seva escriptura la debilita un error estètic; el desig de fer de cada ficció una faula, a encabir-hi la moral encara que sigui massa forçada. Per això llegim contes brillants que acaben amb un últim paràgraf que és tan sols un intent moralista de justificar el que acaba d’escriure.
Però si Hawthorne hagués escrit deixant córrer la imaginació sense haver-la de pair s’hagués convertit en un producte massa obscur, com un Edgar Allan Poe de segona, o bé la bogeria seria tan bèstia que no hi hauria manera d’entendre’l. Per això aquest equilibri entre la preocupació moral i la fantasia sense límits no ens sembla gaire forçat, sinó que hi queda molt bé. Hawthorne només necessitava aquesta “terra profunda” de què parlava Henry James, i enfrontar-la amb el seu talent. Afortunadament l’americà és un moralista lliure del tret més pesat dels moralistes: el to. Ni críptic ni dens, contes com ara “Wakefield” o “l’holocaust de la terra” són senzillament creacions d’una ment brillant. La seva mirada no és compassiva però tampoc pessimista: per damunt de tot és un observador serè. Està tan disposat a jutjar severament com a no exaltar-se mai per allò que veu. Ni cinisme ni tragèdia: calma.
Hawthorne no tenia manies ni excentricitats, el seu testimoni d’una vida planera el va deixar en sis volums de llibretes anotades on no s’hi pot trobar res d’extraordinari i, per tant, porten de cap als seus biògrafs. Simplement es tancava en una habitació, escrivia, i quan el sol queia sortia a passejar. En una de les seves cartes diu: “M’he reclòs, sense el menor propòsit de fer-ho (…) m’he tancat en un calabós i ara ja no trobo la clau, i encara que la porta fos oberta, em faria por sortir”. I és justament això el que llegim als seus contes: el que Hawthorne s’imagina que hi ha fora del calabós.
