L’evolució del procés i els efectes del 155 van provocant en el sector independentista algunes reaccions políticament contradictòries però perfectament comprensibles des del punt de vista humà. Potser la més sorprenent als darrers dies ha estat l’ajornament sine die de la celebració del Ple d’investidura per part del president Roger Torrent, d’ERC. Molts exconvergents, del PDeCAT o de JxCat, però també no pocs simpatitzants d’ERC, no han entès la decisió de Torrent, com tampoc no van entendre, al seu moment, l’aparent intenció inicial de Puigdemont de convocar eleccions abans que l’autonomia se n’anés en orris amb l’aplicació del 155. Tant llavors com ara s’ha parlat de 155 monedes de plata o de traïció.
Aquest cop, però, els dubtes han vingut de part dels “independentistes de sempre” d’ERC, i no dels putaramonaires convergents, i això ha passat després que Puigdemont hagi superat, contra tot pronòstic, la llista encapçalada per Junqueras. I és evident que el gran volum de vot exconvergent que els darrers anys s’havia passat sense complexos a la proposta dels genuïnament independentistes ara no entén les vacil·lacions d’ERC i ja ha començat a canviar novament el vot a favor de Puigdemont, una tendència que es pot veure molt accentuada si hi ha un nou avenç electoral i Puigdemont encara s’hi pot presentar (el ministre Catalá va avançar que podria ser inhabilitat per primavera).
Per què, en el moment més àlgid del procés, ERC flaqueja i JxCat (hereva en gran part de Convergència) està disposada a prémer l’accelerador? Una resposta fàcil però imprecisa seria dir que Junqueras és a la presó i Puigdemont viu en llibertat a Brussel·les. Si anem enrere en el temps, veiem que, en el moment en què se’ls planteja la disjuntiva d’anar a declarar a Madrid o marxar a Brussel·les, el líder republicà opta per la primera alternativa, mentre que el president decideix marxar. Novament, la conclusió fàcil seria dir que Junqueras actua més responsablement que Puigdemont (una resposta ara si més no matisable, vista l’evolució dels darrers esdeveniments). Tanmateix, podria argüir-se també una altra explicació, més psicològica i política: Junqueras va actuar des de la candidesa, mentre que Puigdemont ho va fer més des de la praxi política, la murrieria i el coneixement de l’adversari.
I tenint en compte que ambdós líders encapçalen veus diverses dins el sobiranisme, no seria aventurat concloure que Junqueras i ERC han defensat, des de sempre, un independentisme més de tall romàntic, mentre que Puigdemont i molts exconvergents han evolucionat de l’autonomisme pujolià a l’independentisme pràctic sense complexos. En aquest sentit, tenen l’empenta i el zel propis dels conversos, i semblen disposats a més sacrificis que ERC.
El temps acabarà de definir si això és així o no. No voldria, però, acabar aquestes ratlles sense reconèixer que l’actitud de Torrent em sembla, de moment, prou assenyada i intel·ligent.
