Sempre havíem pensat que el coneixement de més d’una llengua és enriquidor per a l’individu que les parla i per a la comunitat que hi conviu, i que la coexistència en igualtat de condicions de diverses llengües, una de pròpia i una de cooficial ?si deixem de banda l’aranèsen el cas del català?s’havia de garantir. La política lingüística hauria d’establir els mecanismes per tal que tots tinguéssim garantits els nostres drets lingüístics. Si no cal conèixer una llengua, l’ús només es pot garantir amb limitacions (i militància!), perquè la comunicació se’n ressent. I ja som al cap del carrer.

A Catalunya, la normalitat, és a dir la pràctica del català en tots els àmbits d’ús, no ha estat garantida mai. De fet, la Llei del Codi de consum de Catalunya, que pretenia elevar el llindar d’obligatorietat del català en el marc socioeconòmic ha quedat en el somni dels justos des que es va aprovar el 2010; mentrestant, les directives sobre l’obligatorietat del castellà han anat fent via a l’empara de la Unió Europea ?que recordem que és un club d’estats i, per tant, no té en compte per a Espanya llengües diferents a l’explicitada a l’article 3 de la Constitució?, i són més de 200 les lleis que regulen l’ús en exclusiva del castellà 

Tot això ve a tomb de la involució lingüística que es respira últimament arreu. No fa ni una setmana el partit taronja, Ciutadans, ha proposat a Madrid que es consideri únicament un mèrit el coneixement de les llengües pròpies de les diferents comunitats autònomes de l’Estat espanyol per accedir a l’administració; també recentment hem viscut la polèmica a la baixa sobre el nivell que ha de certificar un treballador de la sanitat pública a les Illes Balears per poder optar a un lloc de treball (amb un termini d’adaptació, és clar!) just acabem de saber que Consum, una cooperativa del sector de la distribució del País Valencià, amb gran implantació a Catalunya, ha decidit deixar d’etiquetar en les dues llengües cooficials els seus productes propis. I alerta!, que l’etiquetatge es reduïa a posar a sota del nom del producte, i en cos més petit, la denominació en valencià/catalàPer què aquesta aversió a la diversitat, a la plena cooficialitat de les llengües? Si una no es garanteix i l’altra sí, evidentment amb una fem i aquí és on alguns volen arribar. L’equidistància té aquests problemes.  

Qui ha decidit que el català resta? Com és que Consum decideix que etiquetar en més d’una llengua els és perjudicial? Un excés de prudència davant previsibles boicots ara que la situació política és de negació del diàleg? Com és que preferim restringir drets que educar en la diversitat??Com és que fidelitzar els clients catalans i valencians val menys que acontentar els de l’a por ellosLa tècnica de la por sempre funciona.

[Subscriu-te al canal de Telegram d’El Matí: t.me/elmatidigital]