Recentment hem pogut sentir notícies sobre el mercat laboral que causen preocupació. Així, tenim manca de flequers, metges de família, infermeres, cambrers, entre altres oficis i professions. Aquests dies llegia que una empresa tèxtil d’Igualada no trobava personal per a la confecció, no és una excepció a l’Anoia.
Malgrat l’atur, molts llocs de treball no els cobrim amb treballadors de casa nostra. En alguns casos hi ha un excés d’oferta amb sous massa baixos i males condicions laborals que no compensen els ajuts que reben i les feines esporàdiques que fan, mentre que en altres casos aprendre l’ofici no resulta gens atractiu per als joves i els no tan joves.
La majoria de les vegades la variable explicativa és el baix salari, sovint acompanyat de males condicions laborals. Competir en el mercat per la mà d’obra barata no és bo, provoca deslocalitzacions, que ja hem vist el mal que fan, i fan malviure als treballadors. Competir amb el valor afegir del coneixement i la innovació, alhora que amb bons salaris és la garantia d’èxit.
Hi ha un fet que explica la situació, que, en molta part, és responsabilitat de l’administració. L’administració té un gruix de treballadors que no requereixen una alta especialització acadèmica amb remuneracions que, comparades amb el sector privat, són relativament bones. No es demana altra cosa que una titulació superior i molts llocs de treball estan ocupats per graduats en dret, economia, història, etc. i el nombre de candidats a aquestes places és alt. Hi ha sobrada oferta i no existeix dificultat per cobrir-les. Els que no s’ocupen en l’administració poden acabar en feines poc retribuïdes i en les que la titulació és indiferent. Realment molts d’aquest titulats acaben en feines que no són les que esperaven en fer la carrera i amb salaris baixos. Excés de titulats en molts estudis, mentre manquen en altres. Obtenen formació però no una feina adequada.
Genèricament, l’administració estructura els salaris dels seus llocs de treball en nivells relacionats amb el nivell de titulació, però sense diferències excessives entre nivells. Així, sorprenentment, un administratiu del mateix nivell que un metge / facultatiu pot cobrar mensualment més que un metge de família. Un catedràtic d’institut cobra uns 900 euros menys que l’administratiu. Tots tenen un grau o llicenciatura, fins i tot amb màster universitari o doctorat. No se sap molt bé quina raó fa que un professor o mestre hagi de cobrar menys que un administratiu del mateix nivell. O potser que són fàcils de trobar?
Com que personal docent sembla que en tenim més del que demana l’administració i les sortides professionals alternatives són poques, en principi no passa res, però els metges tenen altres opcions que els llocs públics, entre elles anar a altres països. Molts ho fan i tenim dèficit de professionals autòctons. En alguns països, especialment d’Hispanoamèrica, tenen unes condicions pitjors, homologuen els seus títols a l’Estat espanyol i opten a les vacants no cobertes pels metges catalans. El sistema recorre als extracomunitaris.
En el món de la infermeria, les professionals tampoc se senten ben tractades i quan es comparen amb les professionals d’altres països no surten ben parades. El nombre d’infermeres per metge és baix.
Amb els cambrers i cuiners la cosa és diferent, però les conseqüències les mateixes. Les condicions laborals, especialment els mesos d’estiu en zones turístiques són exigents. A més, escassament es respecten els festius, etc. Els sous són baixos. No hi ha continuïtat tot l’any. Qui opta?
Justament fa pocs dies vaig acabar de llegir “Els salaris de la ira”, un llibre de Miquel Puig (La Campana) publicat fa pocs mesos. Miquel Puig és un brillant economista que ha ocupat diversos llocs en els sectors públic i privat, entre ells director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Miquel Puig fa molts anys que s’ocupa de l’estudi tema dels salaris. Ja al 2015 va escriure “Un bon país no és un país low cost”. Aleshores ja parlava de la necessitat d’apostar per un turisme de salaris alts, una indústria productiva i un salari mínim digne. Ara ens explica com l’excés de treballadors provoca la baixada de salaris.
Jo recomano als que tenen el poder de prendre decisions la lectura de les tesis de Miquel Puig i la posterior reflexió.
Tenim problemes de salaris baixos, desequilibri salarial entre professions, sobre oferta de titulats d’alguns estudis i manca d’altres, dèficit de formació professional.
Possiblement el primer pas l’haurien de donar les administracions. Algunes organitzacions empresarials parlen de “retenció de talent”, em recorda el tòpic de l’àmbit d’universitats i recerca: retenir talent, captar talent i recuperar talent. Els pensadors li han donat moltes voltes però no ho han resolt el problema. En el món del futbol si que ho han fet, saben molt bé com es reté el talent. “Pagant Sant Pere canta”.
