Sant Hilari, bisbe de Poitiers (França) al s. IV, és interessant per molts conceptes. Va defensar la doctrina del concili de Nicea sobre la divinitat del Fill, i per tant de Jesucrist, i per això va patir exili. Però, com a bisbe, era sobretot pastor. Comentava, a nivell del poble senzill, els evangelis i els salms, va compondre himnes, a l’estil oriental, per a millor inculcar als fidels la recta fe, i per mitjà de sant Martí de Tours va fomentar la vida monàstica. Però ara voldria recordar un aspecte seu molt actual: la seva defensa de la independència de l’Església davant les intromissions dels emperadors.
En el món antic, la religió era política, cosa de la polis, la ciutat-estat sobirana. Jesús la des-polititza: no ha de ser de cap estat, sinó catòlica, universal. Però l’Església ha caigut una vegada i una altra en la temptació d’instrumentalitzar la dimensió política de la religió, com en el paganisme i a l’Antic Testament. Després de dos segles i mig de persecucions, Constantí havia legalitzat el cristia-nisme i pretenia afavorir-lo convocant i finançant un concili, construint basíliques i de mil altres ma-neres. El seu fill Constanci II encara la va afavorir més, però va intervenir en les controvèrsies trini-tàries imposant un arrianisme mitigat i desterrant els bisbes fidels al concili de Nicea, com sant Hilari. Aquest li va adreçar un manifest molt coratjós, en el qual deia que hauria preferit ser bisbe en temps dels grans perseguidors Neró o Deci. Escriu: “Ara lluitem contra un perseguidor enganyós, contra un enemic que acarona, contra l’anticrist Constanci, que no fereix l’esquena sinó que afalaga el ventre; no desterra per a la vida sinó que enriqueix per a la mort; no tanca bisbes a la presó sense poder-los prendre la llibertat, sinó que els honora al seu palau per esclavitzar-los; […] no talla el cap amb l’espasa, sinó que mata l’ànima amb l’or; Honora els sacerdots, però perquè no siguin veritables bisbes; edifica esglésies per enderrocar la fe”.
El constantinisme serà una temptació constant al llarg dels segles. L’Església es troba còmoda amb les dictadures que diuen que la protegeixen i li donen totes les facilitats materials per al seu apostolat, però que s’ho cobren fent que ella imposi als fidels, sota pecat, la submissió al tirà, i que calli davant dels atemptats contra els drets humans.
L’antífona al càntic de Zacaries de Laudes de la solemnitat de la Mare de Déu sintetitza la doctrina del concili de Calcedònia després de totes les controvèrsies trinitàries: “Quin gran misteri no se’ns revela avui! Singular innovació: Déu s’ha fet home; continua essent el que era, assumeix el que no era, sense barreja ni divisió”. Lleó XIII, en la seva encíclica Cum multa (1882), va aplicar la doc-trina de Calcedònia a les lluites entre els catòlics espanyols. Condemnava dos errors oposats en la manera d’entendre les relacions entre religió i política: el dels qui les separaven totalment (els libe-rals, nous nestorians) i el dels qui les confonien (els integristes, nous monofisites). Així com –deia Lleó XIII- cal evitar “l’impiu error” de voler governar una nació sense tenir Déu en compte, “així també cal fugir de l’equivocada opinió dels qui barregen i quasi identifiquen la religió amb un partit polític, fins al punt de tenir com per separats del catolicisme els qui pertanyen a un altre partit”.
El magisteri de l’Església havia condemnat, en el Syllabus de Pius IX (1864), la separació d’Església i Estat i la llibertat religiosa, i sempre que podia exigia l’Estat confessional, que professés i protegís la fe catòlica i prohibís les altres religions. Pius XII protestava contra els que volien reclou-re l’Església en la sagristia, com si no pogués dir res sobre els problemes del nostre món, però ja par-lava d’una “sana laïcitat”: ni clericalisme ni anticlericalisme. El Vaticà II va admetre la llibertat reli-giosa i la separació d’Església i Estat, però encara durant el concili un bisbe brasiler integrista va afirmar que a Déu li costa molt salvar les ànimes en una democràcia: “En una societat revolucionària (així qualificava la democràcia) Déu pesca les ànimes amb ham (d’una en una); en una societat cristiana (volia dir confessional) les ànimes es pesquen amb xarxes (en massa)”. Però nosaltres tenim l’experiència de l’onada d’ateisme i d’anticlericalisme que ens han deixat quaranta anys de nacional-catolicisme, o sigui de catolicisme imposat com un deure cívic, i de franquisme imposat com un deure religiós. En canvi a Mèxic una llarga persecució ha envigorit la fe del poble. Si Neró era dolent, la solució no és pas Constantí. Que sant Hilari ens ajudi a encertar sempre la via justa.
