Crec que s’ha sobreestimat el surrealisme en considerar-lo un invent, un descobriment extraordinari, una novetat en el camp de l’art. Una de les imatges més surrealistes que de nena em corprenien pel seu efecte torbador eren les estàtues i les estampes de Santa Llúcia. La santa nascuda a Siracusa, que en el seu atrezzo icònic duu una palma en una mà, amb l’altra mà sosté un plat amb uns ulls que són la imatge dels seus ulls objecte del seu martiri.
Santa Llúcia, que és venerada tant per l’Església catòlica com per l’Església ortodoxa, és la patrona dels cecs i malalts de la vista en sentit real i en sentit figurat. Modistes i cosidores la celebren com a patrona. Ara, sota el seu paraigua protector, s’hi han afegit oculistes, informàtics, escriptors. Els éssers humans, que ens sabem amenaçats pel propi caos, la irracionalitat i l’egoisme, necessitem veure en la foscúria de la pròpia naturalesa… «Que Santa Llúcia et conservi la vista», es diu popularment, quan algú té alguna cosa davant del nas, o davant l’enteniment, i no la veu.
Era una tradició de no fa tants anys fer el pessebre per Santa Llúcia amb figures i guarniments comprats a la fira nadalenca que porta el seu nom. Ara fem el pessebre més aviat. Tot ho fem més aviat, com si el futur ens empaités anem avançats d’hora: una manera de no ser en el temps, de no habitar-lo en profunditat, de no gaudir-ne, i això que, comptat i debatut, potser l’únic que de debò tenim en propietat els éssers humans és un temps entre dues dates: la de la naixença i la de la mort.
L’escena principal del pessebre és la del naixement. El relat diu que en un estable humil hi va néixer Jesús, qui amb la seva mort i resurrecció esdevindria el Crist i donaria nom a la fe cristiana, un dels pilars de la nostra civilització occidental, juntament amb les cultures grega i jueva.
El cristianisme va adoptar la Bíblia, la Sagrada Família va viure a Natzaret, no gaire lluny de la ciutat santa de Jerusalem. Avui aquella terra es dol i plora pel flagell d’una guerra com tantes vegades a la història s’ha dolgut i ha plorat. En tot temps els innocents són innocents: els del relat testamentari, els que van morir a l’Holocaust, els que moren avui a Gaza. Perdem de vista la nostra humanitat quan deshumanitzem l’altre.
Mentre fem el pessebre en aquest dia de Santa Llúcia aquest any que justament fa vuit segles del primer pessebre fet per sant Francesc d’Assís a Greccio, sentim com ens cremen els ulls de tristesa i horror davant la realitat que ens colpeja la consciència: sabem amb la intel·ligència del cor que es pot estimar el poble jueu sense negar el poble palestí, i es pot estimar el poble palestí sense negar el poble jueu. En el seu martiri, a la jove Llúcia li van extreure els ulls, però conta la llegenda que va continuar veient-t’hi.
